XXVII. Epíleg

La Joana va decidir que ja era hora d’independitzar-se però de moment no va dir-ne res a casa, temia allò de:

―Què faràs, tota sola? Que no et tractem prou bé?

Va començar a buscar un pis de lloguer no gaire lluny, el barri li agradava i allà hi tenia la colla d’amics que havien crescut junts i amb qui s’ho passava molt bé. I també la gent de la cooperativa Rocaguinarda, amb qui continuava col·laborant. Va trobar un pis de dues habitacions al carrer de Sant Quintí, enfront de l’Hospital de Sant Pau, molt assolellat. Prou lluny i prou a prop de casa dels pares.

Va fer tots els tràmits sense que ningú no en sabés res. A l’àvia sí que li ho havia dit, comptava que la dona sabria guardar-li el secret. La Rosalia s’havia mirat la néta amb un punt de tristesa. Per una banda estava contenta en veure que la Joana havia encarrilat bé la vida però per altra banda…

―Et trobaré a faltar…

―Ja veuràs com no, àvia. Com que viuré tan a prop, vindré sovint a veure-us. I si us fa falta res, amb un salt sóc aquí.

Amb l’ajuda dels amics va deixar el pis com per estrenar, pintat de nou, net i polit.

I, un diumenge, havent dinat, ho va dir als pares.

No va trigar gaire a tenir-ho tot preparat. Un munt de caixes omplia el rebedor dels pares esperant que en Roger, l’amic que l’havia d’ajudar a fer el trasllat amb la seva furgoneta, tingués un dia lliure.

Se la veia nerviosa, la Joana. No parava quieta. En el fons, tot i la il·lusió que li feia anar a viure sola, no podia deixar de sentir una certa recança.

De cop li tornaven els records de la vida amb els pares: les cançons que el pare li cantava amb la seva bonica veu de tenor, els llibres que la van introduir a la passió per la lectura, amb molts dels quals havia après a llegir en català. Fins i tot aquells gelos que des de sempre havia sentit per en Sergi, però que ara gairebé s’havien esvaït. La mare no havia sabut mai dissimular la preferència pel noi, però ara la Joana ho comprenia, encara que li fes ràbia.

Mentrestant, la Maria Mercè no acabava d’entendre que el seu marit hagués acceptat de bon grat la decisió de la filla. No es podia estar de recriminar-li-ho:

―No veig quins avantatges hi troba, d’anar a viure sola. Haurà de pagar el lloguer i les despeses de la casa… Encara que aquí també hi col·labora, però serà molt diferent… I no es trobarà el plat a taula quan arribi de la feina, com ara… Vaja, a tu, sembla que ja t’estigui bé. Fins i tot sembles content.

―Dona, la Joana ja té prou seny, se sap desempallegar bé, es guanya la vida i el que vol és sentir-se lliure.

―I que no n’és, de lliure, aquí? No en teníem prou d’haver d’estar sense en Sergi que ara també ella…

―Mira-t’ho així, dona: els fills són ocells que un dia o altre volen del niu. No els hem de tallar les ales… Tu també te’n vas anar de casa els pares.

―Oh, no ho comparis! Jo en tenia motius!

―Sí, i tant, però te’n vas anar. I si les coses haguessin estat diferents, en casar-nos també hauries marxat. Els teus germans bé que ho van fer, de ben joves. No t’ho has de prendre així, dona. A més, estarà a un quart d’hora de casa.

―Tot ho trobes normal, tu! El que em sap més greu és que no ens hagi tingut la confiança de dir-nos-ho de bon començament. Què li costava de dir: “Pare, mare, em vull buscar un pis… M’estic arreglant un pis…” Això és el que hauria d’haver fet!

En Medir calla. Sap de sobres per què ha actuat així, la noia. L’antagonisme entre mare i filla no té solució. Això ho ha vist sempre, ell, encara que mai no ho ha arribat a entendre. S’estima amb deliri la seva filla i també s’estima profundament la Maria Mercè. Ara li tocarà ajudar-la a adaptar-se a la nova situació.

Una altra cosa feia estar neguitosa la Joana. Mentre preparava el trasllat, “allò” havia quedat en un segon pla però ara que estava a punt de deixar enrere la vida familiar, la tornava a inquietar el fet de tenir aquella carta del seu avi, que la Maria Mercè, que n’havia de ser la destinatària, no va arribar a rebre mai.

Feia dies que hi donava voltes i no acabava de decidir què fer.

La nit que va trobar la carta del seu avi, la Joana havia entrat sigilosament a l’habitació de la Rosalia, que ja estava mig adormida.

―Desperta’t, àvia ―li va dir―. Sóc jo, la Joana.

―Ai, què hi ha, nena? ―havia dit la Rosalia, mentre s’incorporava.

―Vull parlar amb tu, àvia ―digué fluixet la noia, tot posant-li un coixí a l’esquena.

―I doncs, què passa?

―Passa que estic feta un embolic, àvia. No t’ho havia dit però fa un temps vaig trobar un dietari de l’avi. La mare el volia llançar tant sí com no, però a mi em va picar la curiositat, ja em coneixes. Hi vaig trobar moltes coses que m’aclariren incògnites familiars. Res d’important, tret d’aquesta carta. ―I li va allargar el paper―. Llegeix-la, àvia, si us plau, i després explica’m, tu que ho saps, què és això tan greu que l’avi va fer a la mare.

La dona es posà les ulleres i començà a llegir. Al cap d’un moment les llàgrimes li lliscaven galtes avall. A mesura que avançava en la lectura, feia petites pauses, es posava la mà al pit i murmurava:

―Déu meu, Eugeni…! Però per què no em vas dir mai…

Després va fer seure la néta al llit i li va explicar fil per randa aquells fets llunyans que havien canviat tant la vida de la Maria Mercè i, de retruc, la de tota la família. En descobrir el que havia passat, la noia es va quedar glaçada.

―Ara sé que al final se’n va penedir, el meu Eugeni ―va dir la Rosalia―. Se’n va penedir però ja no va tenir temps ni ocasió de dir-ho.

Després va romandre en silenci, pensarosa.

―Àvia ―va dir llavors la Joana―, no sé què n’he de fer, d’aquesta carta. L’he de donar a la mare o no?

―És clar que l’hi has de donar! La teva mare ho ha de saber!

―Però, i si no la vol llegir? I si la vol llençar, com va passar amb el dietari?

La Joana recordava com la mare no havia volgut ni sentir a parlar, de l’Eugeni, totes les vegades que ho havia intentat.

―Doncs l’haurem de convèncer.

―N’estàs segura, àvia? ―havia repetit, encara indecisa.

―I tant, filleta, i tant! Pensa-hi una mica, si vols. Però ara vés a dormir, que deu ser molt tard…

―Tens raó. Bona nit, àvia.

I ara que ja ho tenia tot a punt per marxar aquell dimoni de carta li cremava als dits. Per fi va trobar la solució: com sempre, va recórrer a l’àvia, la Rosalia.

Un dia de festa, al matí, totes dues es van posar d’acord. La Rosalia va cridar:

―Maria Mercè, vine!

―Mare, què voleu? ―va dir la Maria Mercè, entrant a l’habitació. Es va estranyar de veure la cara que feien àvia i néta.

―No t’esveris, filla. Té, llegeix aquesta carta.

La Maria Mercè va agafar el paper però, quan va reconèixer la lletra del seu pare, va fer una ganyota i la hi tornà:

―No en vull saber res, jo.

La Joana va agafar la mare per les espatlles, l’abraçà per l’esquena i li va oferir altre cop la carta.

―Mare, llegeix-la… Si us plau.

En un rampell, la Maria Mercè arrabassà l’escrit de les mans de la filla i començà a llegir. De mica en mica, la tensió inicial s’afluixà, la noia va notar com tot el cos de la mare se li escapolia dels braços i la va haver de sostenir per evitar que caigués.

La Rosalia s’acostà a la seva filla, li va agafar la mà i la hi premé amb força:

―Veus, filla, n’estava penedit, però el maleït orgull…

La Maria Mercè per un moment no digué res, es mirà la mare, es mirà la filla…

―Per què? Per què ho va fer? ―va dir amb la veu trencada.

―Perquè t’estimava massa i res no li era prou bo per a tu ―féu la Rosalia.

Quan en Medir va entrar a casa li va semblar que eren fora i això el va estranyar.

―Que no hi ha ningú? ―demanà.

―Som aquí, Medir, a l’habitació de la mare!

Va anar-hi i es trobà les tres dones assegudes al llit, entre llàgrimes i rialles. La Maria Mercè li va ensenyar un paper.

―Té, llegeix ―li va dir.

En Medir va prendre el full esgrogueït i el va llegir.

―Cony d’home! ―exclamà. Va anar doblegant lentament el paper fins que el va tornar a la seva dona.

Tot seguit la va mirar als ulls i la va abraçar fort.

―M’alegro que per fi l’hagis perdonat. Jo ja ho vaig fer fa molt de temps, quan va néixer la Joana ―va dir, acaronant la galta de la noia―. Vaig saber llavors què era estimar tant una filla.

I, mirant-se les tres dones, va fer un somriure lluminós i va exclamar:

―Poseu-vos ben maques, noies. Per celebrar-ho, us convido a dinar.