XXVI. El parany

Algú truca a la porta amb energia. Estranyada per tanta insistència, la Maria Mercè obre. En Pep, un company de feina d’en Medir, amb la cara congestionada com si hagués corregut molt, es treu la gorra a tall de salutació.

—Maria Mercè —diu, tot agitat—, he vingut tan de pressa com he pogut…

—Ai, Mare de Déu! —el talla ella, alarmada, tement que hi hagi hagut un accident—, què passa?

—Vinc a dir-te que han detingut en Medir! Se l’han emportat a comissaria!

—Què dius?! —exclama, esverada—. Passa, passa, Pep. Però, per què l’han detingut?

—Jo què sé! —fa en Pep, mentre s’asseu en una cadira—. Han dit que per haver robat diners!

—Per haver robat? No pot ser! Hi ha d’haver una equivocació…

—I tant que sí! En Medir és incapaç d’una cosa així!

La Maria Mercè, trasbalsada, s’asseu davant de l’home mentre s’estira nerviosament el coll de la brusa. Les mans li tremolen.

—I a quina comissaria l’han dut?

—No ho sé pas! Només sé que la policia l’ha vingut a buscar a la fàbrica, quan érem a meitat del torn. Els companys han dit que havien fet un escorcoll als despatxos i a la sala on deixem les nostres coses… i després l’han anat a buscar i se l’han emportat! He pensat que t’ho havia de dir de seguida. Quan he acabat la meva jornada he vingut corrents…

—Però… però… i ara… Què he de fer?… Què…?

En Pep li respon amb un gest d’impotència.

—Si puc fer qualsevol cosa, el que calgui, digues-m’ho.

—Gràcies, Pep.

—Me n’he d’anar, ara. Ja em tindràs al corrent del que passi.

—Sí, sí, és clar.

La Maria Mercè, en quedar-se sola, mira d’asserenar-se una mica

— Vejam… He de saber on és i com està. He de parlar amb ell i veure què he de fer per treure’l d’allí…

Al cap d’una hora, aconsegueix saber que en Medir és a la comissaria de la Via Laietana. Se n’hi va i parla amb dos policies. Li confirmen que en Medir és dins, pendent de ser interrogat pel comissari. Quan demana per veure’l, li diuen que no és possible. El comissari no hi és, en aquell moment. No saben quan tornarà. Només ell pot donar el permís. Li diuen que se’n vagi a casa i que ho provi l’endemà.

—En tot cas —diu ella, mentre escriu quatre ratlles en un full de paper—, li volen donar aquesta nota, si us plau? És important…

—Oh, sí… és clar!

La veu del policia sona falsa i la mirada despectiva que li dirigeix indigna la noia, que se’n va, angoixada i impotent, mossegant-se els llavis de ràbia.

Pensa que amb qui ha de parlar és amb l’amo de Corbatex. Se’n va al carrer Providència, on hi ha la fàbrica i les oficines. Té sort: l’amo, el senyor Andreu, la rep al seu despatx. Li diu que està molt sorprès, perquè fins ara ha tingut en molt bona consideració en Medir. Són molts anys de treball a la fàbrica. Però el cas és que les proves l’inculpen. “Ves, tothom és bo fins que deixa de ser-ho”, comenta.

Li explica que els diners que havien preparat per pagar els treballadors han desaparegut del despatx del director a primera hora del matí. Han avisat la policia, és clar. Han escorcollat tothom i els agents han trobat dos bitllets de la mateixa sèrie a la butxaca de la jaqueta que en Medir havia deixat al penjador de l’oficina. A més, en Ricard, l’escrivent, ha recordat que l’havia vist a primera hora, pel passadís, com si sortís dels despatxos. En aquell moment no n’ha fet cap cas, però després, en saber-se que faltaven els diners, ha recordat que en Medir semblava que l’esquivés, quan s’han creuat. Tenia una actitud estranya, ha dit. Ara, conclou el senyor Andreu, cal esperar els resultats de la investigació, perquè els diners no han sortit per enlloc. Potser tenia algun còmplice, en Medir. “La policia farà la seva feina, senyoreta”, conclou. I si, al capdavall, es demostra que en Medir és innocent, cosa que ell desitja de tot cor…

La Maria Mercè no s’ho pot acabar de cap de les maneres. No pot ser! No pot ser que el seu Medir…

Quan torna a casa, atribolada, ho explica a la seva mare, que l’abraça i amb paraules dolces mira de tranquil·litzar-la.

—Tot s’aclarirà, ja ho veuràs. Au, eixuga’t aquestes llàgrimes, filla, que només de veure com estàs, se’m trenca el cor.

La reacció de l’Eugeni, en canvi, és ben diferent.

—I què se’n pot esperar, d’aquesta gentussa…! Un lladre! Ve-t’ho aquí!

—Si us plau, Eugeni! No continuïs així! —fa la Rosalia, en veure com ell sembla que es complagui a ferir la filla.

—T’ho repeteixo, Maria Mercè, perquè et quedi ben clar! No vull que el tornis a veure mai més, aquest pòtol! M’has entès? De cap de les maneres no vull que una filla meva es faci amb malfactors!

—Però, pare! Ell no ho ha fet! N’estic segura! —fa la noia, sanglotant.

—I que n’ets, de bona fe! Redéu, com t’ha engalipat, aquest mala pell…!

Mentrestant, a la comissaria, en Medir, amb un policia a cada costat, s’està dret davant la taula del comissari. L’home s’aixeca de la cadira, se li acosta i amb veu aparentment afable, li pregunta:

—Així que no en saps res, del robatori? Ni has anat al despatx, ni has agafat res, ni t’ha ajudat ningú…

—Això mateix, senyor comissari. Ja li ho he dit abans.

—Bé, home, bé…

I de cop, li clava un revés que el fa trontollar.

—Desgraciat de merda! —crida el comissari, furiós—. O sigui que no vols parlar, oi? Doncs prepara’t, que ara t’afluixaré la llengua!

En Medir intenta parlar, dir que vol un advocat. Però no té temps ni d’obrir la boca. Els policies li subjecten els braços i el puny del comissari, com una maça, li colpeja l’estómac repetidament fins que li vénen basques. Amb el cos caragolat de dolor i a punt de desmaiar-se, encara té temps de sentir la veu d’un dels policies:

—Cagon Déu…! No aguanten gens! Deixeu-lo que es refaci i després hi torneu…

Els dies que segueixen són un infern per a en Medir i la Maria Mercè.

Ell a la comissaria, maltractat per aquells policies que li volen fer confessar el que no ha fet, i ella removent cels i terra, parlant amb advocats, anant al jutjat i fent tot el que pot per aconseguir que quedi en llibertat.

L’Eugeni no perd ocasió per dir tota mena de penjaments contra en Medir. Però després canvia de tàctica i no vol parlar-ne, ni tan sols permet que es pronunciï el seu nom. La Maria Mercè, malgrat la prohibició del seu pare, va a veure en Medir sempre que els policies li ho permeten, li fa costat, li diu que han de tenir coratge i que ja arribarà el dia que es descobrirà què ha passat. Que el que estan vivint ara és com un malson. Que es tenen l’un a l’altre i el seu amor és més fort que tot. En Medir, entendrit, es mor de ganes d’abraçar-la per entre els barrots de la cel·la. Si no fos per ella…

A la fàbrica, després del rebombori de la detenció d’en Medir i del seguit de declaracions dels treballadors, tot ha recuperat el seu curs normal. Els telers funcionen, la gent fa la feina…

Un dia, una de les teixidores, amb els ulls cansats de tant fixar-los en els fils, s’atura per un instant, es passa la mà pel front i passeja la mirada per les bigues del sostre. Després continua vigilant el teler i el moviment de la llançadora. Però alguna cosa fa que torni a mirar cap al sostre. Què deu ser aquella taca fosca que ha vist entre les dues encavallades? No la recorda d’abans… Potser hi és de sempre i no se n’ha adonat fins ara… Però li crida l’atenció.

L’endemà, amb claror de dia, la teixidora torna a mirar al sostre. Ara no s’hi veu cap taca. Ai, conxo! Hauria assegurat que… Ho comenta amb la companya, que també hi fa un cop d’ull. Res. Però quan comença a fosquejar i encenen els llums, la taca reapareix. La teixidora se n’estranya. Allò… allò no és una taca: és una ombra… una ombra de què? Ho diu a un dels contramestres. Al final del torn, quan aturen els embarrats, porten una escala i fan enfilar un ajudant per inspeccionar les bigues. El xicot en baixa amb una bossa a la mà. Això és el que projectava l’ombra. La dóna al majordom, que l’obre davant de tothom: la bossa és plena de feixos de bitllets…

El majordom se’n va directament a parlar amb l’amo, acompanyat pel contramestre, la teixidora i l’ajudant. El senyor Andreu es queda de pedra. Són els diners robats. Un cop sol al despatx i abans d’avisar a la policia, repassa mentalment com va anar tot, el dia que van detenir en Medir. Els fets, les converses, què va dir l’un, què va dir l’altre… Recorda la insistència de l’escrivent a inculpar en Medir. I una sospita s’obre pas en el seu pensament. L’amo de Corbatex es pregunta quins motius podria tenir, en Ricard, per atribuir el robatori a en Medir. Per la fàbrica corria la brama que l’enveja el corsecava perquè tots tenien en molt bona consideració en Medir, cosa que no passava amb ell, tot i ser el seu nebot. I si…? Comença a lligar caps. I recorda la mirada ferma d’en Medir i les protestes d’innocència.

Fa cridar en Ricard. Hi vol parlar en privat. Els termes de la conversa, no els sap ningú, però l’escrivent en surt més blanc que el paper. Despatxat. I és que la calúmnia ha quedat al descobert. Amb tot, en Ricard li és nebot i el senyor Andreu no vol un escàndol, per això li ha assegurat que comunicarà la troballa dels diners a la policia però que no el denunciarà. I que donaran l’afer per tancat. Però que fumi el camp i no torni a posar mai més els peus a la fàbrica.

En Medir és alliberat i rehabilitat, net de culpa, aquell mateix dia. L’endemà tornarà a treballar a la fàbrica. El senyor Andreu fins i tot li ha presentat excuses. En Medir, després de passar per casa a canviar-se de roba i rentar-se, corre a veure la Maria Mercè, a la merceria. La noia fa un bot d’alegria i l’abraça. El noi encara duu un ull de vellut i coixeja, però se sent un home nou. Queden per trobar-se quan ella plegui, perquè la mestressa de la merceria no ha volgut donar la tarda lliure a la noia i ha fet fora de seguida el visitant.

Al vespre, la Maria Mercè no hi cap a la pell d’alegria. Després de les angúnies passades, finalment en Medir ja és lliure. I ara podrà demostrar al seu pare com n’estava, d’equivocat!

Però no sap que aquella mateixa tarda en Ricard s’ha presentat a casa dient que volia parlar amb l’Eugeni, a porta tancada. La conversa ha estat tan tempestuosa que la Rosalia s’ha espantat. Els dos homes cridaven i li ha fet por que acabessin pegant-se. Rere la porta, la Rosalia ha escoltat amb el cor en un puny. En Ricard recriminava a l’Eugeni que li hagués proposat aquella infàmia. I que l’hagin descobert i li hagi arruïnat la vida. Li reclamava més diners com a compensació.

—Ara no em donaran feina enlloc, malparit!

—De què et queixes? Prou que t’anava bé de fer-ho —li recorda l’Eugeni—. No és culpa meva si t’han enxampat! I no en treuràs res més, de mi!

—Diré que vas ser tu qui em va encarregar de parar la trampa a en Medir!

—El meu germà coneix els millors advocats, li deuen favors. No et servirà de res, ja ho veuràs!

Quan en Ricard ha sortit rabent del despatx, la seva veu ressonava com un tro:

—Ara ho he perdut tot! Per culpa teva! Mal llamp t’esberli!

La Rosalia s’ha quedat amb els ulls oberts com unes taronges. Ha entrat al despatx i s’ha mirat el marit com si veiés un fantasma.

—És… és veritat tot això que he sentit? Digues, Eugeni, és veritat?

—Cagon l’os pedrer…! Qui li manava venir aquí a casa…

—És que no m’ho puc creure! Com has pogut ser tan… tan…

No ha trobat paraules per qualificar la indignitat del seu home. S’ha assegut en una butaca, abatuda. No li podia treure els ulls de sobre, encara incrèdula.

—I ara, quan vingui ta filla, què li diràs, eh? —diu, ofegant amb prou feines un sanglot—. Què li diràs!

—No res, no li he de dir! Ni tu tampoc! No he de donar explicacions a ningú, jo! I tu, te’n guardaràs prou d’explicar-ho a la Maria Mercè! — ha replicat l’Eugeni, amb to desafiant. I tot seguit s’ha tancat al dormitori.

Però l’advertència és inútil. La Maria Mercè, tornant a casa, ensopega amb en Ricard a la cantonada mateix.

—Ricard! Què hi fas, aquí? —li diu, estranyada.

—Vinc de parlar amb ton pare —li contesta ell, amb una cara de set déus.

—Amb mon pare? I de què heu parlat?

—No n’has de fer res!

La Maria Mercè s’ensuma alguna cosa greu. L’agafa pel braç per retenir-lo. En Ricard fa una estrebada per deslliurar-se’n, però s’hi repensa i, llavors, amb tota la fel de què és capaç, li explica en quatre paraules la intriga maquiavèl·lica que havia ordit l’Eugeni i de la qual ell n’ha estat el còmplice. La noia escolta en silenci, un silenci tens. Després l’home se’n va, deixant-la esbalaïda.

Quan entra a casa, té la gola seca. Ni una llàgrima als ulls. O sigui que el pare…, el pare que tant l’estima, el pare que, malgrat la rigidesa i les imposicions, ella també estima, ha estat capaç de difamar en Medir per fer que ella el rebutgi per mala persona, per lladre! I si no hagués estat pel senyor Andreu, qui sap quant de temps s’hauria pogut passar tancat a la presó.

Té la mirada perduda, sense mirar enlloc. Té tal expressió a la cara que la Rosalia s’esvera en veure-la.

—Filla, què téns? Digues alguna cosa! M’estàs espantant…!