XXV. La carta

La Joana es tanca a la seva habitació i es queda dreta darrere la porta. N’està tipa, dels morros i les crítiques de la mare. Quan no és una cosa, n’és una altra. Ja no suporta més viure en aquesta casa. I en aquell instant pren una decisió. Li costarà dur-la a la pràctica, i potser no agradarà gaire als seus pares.

S’asseu a la tauleta que li serveix d’escriptori, com si allò que ha pres forma dins el seu cap li fes tremolar les cames. A partir d’avui serà un projecte, un objectiu concret: tan aviat com pugui, se n’anirà a viure pel seu compte. Està decidit.

Aquella nit, quan es fica al llit, per esbargir-se, agafa els dietaris de l’avi Eugeni. Té pendent llegir l’últim quadern, tot i que li fa una mica de mandra. A les primeres llibretes i a les cartes d’en Roc que li va deixar la Rosalia sí que hi va trobar un munt de sorpreses. No s’hauria pensat mai que la seva família amagués tantes històries. La infantesa de l’avi Eugeni i de l’oncle Roc al mas, les peripècies de tots dos quan eren joves. I, sobretot, la vida secreta d’aquells dos homes, les dues guineus astutes que es van enriquir fent tota mena de negocis bruts. Quin parell de pintes! S’avergonyia de ser-ne família, tot i que en part comprenia que haguessin actuat d’aquella manera… Tot plegat havia fet que la Joana reflexionés sobre els secrets que amaguen les persones i sobre com el passat les condiciona.

Comença a fullejar la llibreta, distretament. No espera trobar-hi res de gaire interès, perquè la darrera que va llegir era plena d’anotacions breus, quotidianes, desganades. Sembla que els últims anys del seu avi Eugeni havien estat d’allò més monòtons i ensopits. Però llavors, d’entre les últimes pàgines, en cau un sobre.

L’agafa, encuriosida. No hi ha res escrit, és un sobre ben normal, una mica groguenc, tancat. Una carta? Mira a contrallum i veu que hi ha un full plegat a dins. El cor li comença a bategar amb força. Intrigada, estripa el sobre. Reconeix la lletra menuda del seu avi Eugeni i comença a llegir.

 

Estimada Maria Mercè,

Ja és fosc. Estic sol al despatx de casa i les parets avui em cauen a sobre. Segurament et sorprendrà saber-ho però penso en tu. Avui i cada dia. Cada dia, des del darrer cop que ens vam veure. Te’n recordes? Sembla que hagi passat tota una vida, una vida que cada cop em pesa més.

Quan te’n vas anar de casa, ara fa cinc anys, et vaig dir coses molt feridores, Maria Mercè. Que et desheretava, que deixava de considerar-te filla meva. Que eres i series sempre una desgraciada.

Cada frase era com una bufetada i tu les vas aguantar amb la mirada ferma, impassible. I quan vaig callar per reprendre l’alè em vas fitar i em vas respondre amb fredor que ja no teníem res a dir-nos. Mai més. Només el tremolor de la veu, a punt de trencar-se’t, em va fer veure com t’havia dolgut. No em vas dir ni adéu, et vas girar i vas sortir per la porta sense mirar enrere.

Però jo no ho sabia, filla…, estava fora de mi per la teva desobediència, enfurismat pel fracàs del meu pla d’allunyar-te d’en Medir; ofès, sí, molt ofès perquè m’havies traït, perquè això és el que em semblava la teva decisió: una traïció; i no sabia que aquells mots tallants ens separarien per sempre.

Van passar setmanes i després mesos. I no et vaig tornar a veure. Et vas casar amb en Medir, contra la meva voluntat. No vam tornar a parlar mai més.

A casa, cada gest, cada mirada de la Rosalia era un retret. El silenci tens es va anar convertint en un ofec. Després en un hàbit.

Sé que us veieu sovint, amb ta mare, a casa, però només quan jo no hi sóc, o en altres llocs. Ella no me’n parla, no em diu res de tu. I la meva tossuderia no em permet preguntar-li res. I, així, aquella bola de mutisme i de menyspreu s’ha anat fent cada dia més grossa, fins avui.

He acabat adonant-me que no havia actuat gens bé. Que no hi tenia dret, a fer-vos allò. De vegades he estat temptat d’agafar el telèfon i trucar-te. Però alguna cosa ha fet que me’n desdigués sempre. La por del teu menyspreu. El meu orgull. No ho sé.

Després de tant de temps tot se m’ha fet una muntanya. Però jo aquell dia no ho sabia, Maria Mercè. No ho podia saber… I avui t’escric perquè aquestes parets mudes em semblen un càstig injust, com el que jo et vaig voler infligir. I si no ho escric, rebento. Et vull dir que me’n penedeixo, que em sap molt i molt de greu el mal que et vaig fer.

Ja està dit. No sé si gosaré mai enviar-te aquesta carta. O si trobaré el valor de demanar-te perdó de viva veu. Sé que hauria de fer-ho. Que t’ho dec. Però mai no he estat gaire bo a l’hora de dir les coses, filla. Deu ser que no sóc gens valent. Però aquest vespre els remordiments i la tristesa se m’han clavat tan endins que no puc fer altra cosa que confessar-te tot això.

Et demano que em perdonis, filla. T’ho demano de tot cor i penedit.

El teu pare, que t’estima

Eugeni


La Joana s’ha quedat de pedra. Rellegeix la carta un cop més, i no pot parar de preguntar-se què els va fer, l’avi, a la mare i al pare, per arribar a aquell allunyament tan radical. S’adona que té a les mans un bocí preciós del passat. Ha de descobrir, però, els últims detalls d’aquell episodi. La clau, ara ja sap qui la té. I, sense pensar-s’ho gens, salta del llit i se’n va decidida cap a l’habitació de l’àvia Rosalia.