XXIV. Llambordes

15 de febrer de 1953

No ho ha volgut reconèixer davant de la seva dona, però la notícia l’ha trasbalsat.

Ha estat a l’hora d’esmorzar. La Rosalia l’ha fitat en silenci amb el seu menyspreu habitual i de cop li ha etzibat:

—Ja sé que em diràs que tant et fa, però t’ho haig de dir: la Maria Mercè està en estat. Però és clar, com que tu no en vols saber res, d’ells, seràs un avi ben galdós!

L’Eugeni ha continuat amb els ulls baixos, mirant la tassa i remenant el cafè amb la cullereta, com si sentís ploure, que és l’actitud que va prendre fa molt de temps davant dels intents de la Rosalia de parlar de la seva filla. La Maria Mercè s’havia gosat rebel·lar contra ell, i per això no hi havia volgut parlar mai més, com si hagués deixat d’existir quan va anar-se’n de casa per casar-se amb en Medir.

L’Eugeni s’ha acabat el cafè d’un glop, s’ha alçat, s’ha posat la jaqueta i, com de costum, s’ha acomiadat de la Rosalia amb un gest del cap i un lacònic “Fins al vespre”.

Fa temps que no saluda la seva dona amb un petó, des que ella va començar a girar-li la galta, per evitar el contacte als llavis, i ell s’ho va prendre com una ofensa més d’entre els mil petits gestos de refús que amb els anys han acabat convertint el seu matrimoni en una freda convivència ressentida. Abans de tancar la porta rere seu, ha sentit com la Rosalia rebufava, dolguda.

Mentre camina emmurriat i a bon pas pel carrer, les paraules de la dona li giravolten dins el cervell com insectes enfollits: “seràs un avi ben galdós!” “seràs un avi ben galdós!”. I li sembla que aquests mots li refreguen per la cara també la seva derrota com a pare, tots aquells anys de distanciament de la filla, el trencament que primer li va ferir l’orgull i que després ha anat convertint en una sorda venjança de silenci.

Una venjança inútil i eixorca, perquè s’ha acabat adonant que qui es va equivocar va ser ell, quan va intentar separar la jove parella fent servir enganys, perquè no es pot lluitar contra una filla que cerca la felicitat fora dels plans paterns, i que l’únic que hi ha guanyat ha estat aïllament, solitud i dolor.

L’Eugeni s’atura per la força del costum davant l’aparador d’una merceria, i llavors es veu reflectit en el mirall precari del vidre. Hi veu un home envellit, de mirada enterca. Els seus ulls freds li repugnen de cop i volta. En què s’ha convertit? Un home sense sang a les venes, com li havia dit molts anys enrere el seu amic Pere, que s’exclamava i es desesperava per la seva flegma en les abrandades discussions que tenien sobre política i drets socials. “Com pots no fer res davant d’això?”, li retreia. I encara que llavors parlaven de coses ben diferents, l’Eugeni sent que el retret d’en Pere travessa les èpoques i se li clava, com aleshores, a la consciència. S’avergonyeix, com antany, de no ser capaç de fer el pas decisiu: arriscar-se a demanar perdó a la filla, que és també arriscar-se al seu rebuig renovat.

Empipat amb ell mateix, es gira per no veure’s més en aquell aparador. Travessa el carrer, capficat, sense adonar-se de l’embalum que s’acosta a gran velocitat. Només es gira quan un xerric eixordador de pneumàtics frenant a la desesperada li retruny a les orelles. Però no és a temps d’esquivar el vehicle.

Nota un patac formidable a les costelles i un dolor lacerant li travessa el braç. Se sent impulsat enlaire en un vol inverosímil i aguanta l’alè mentre escolta, com de lluny, el terrabastall del camió que es tomba i la trencadissa de fusta i de metall.

Cau com un pes mort. Perd el món de vista uns segons, però es refà de seguida, quan tot el seu cos li crida que s’ha esberlat. Respira amb un alè que és un lament i obre els ulls. Escup sang. Mira cap al cel gris, d’on comença a caure un plugim fi i lleu, com una carícia.

Sota el cos adolorit nota les llambordes humides, i pensa “estic fotut”, abans que una altra fiblada de dolor el faci gemegar i serri les dents per no cridar.

Sent veus que se li acosten i enraonen, però  és com si parlessin en una llengua estrangera, incomprensible.

De cop tot comença a giravoltar en una espiral de sofriment i foscor i sent com si el xuclés un remolí tenebrós. Es vol aferrar a alguna cosa i la seva mà es tanca sobre un objecte familiar, el rellotge d’en Pere.

Però els dits entumits palpen el vidre trencat, i quan se l’acosta dificultosament a l’orella s’adona que ja no se sent el tic-tac. Les busques ja no deuen girar. Espatllat. Trencat. Una certesa el travessa com un llamp: morirà ara i aquí, sobre el terra de llambordes grises. I pensa que ja no li cal lluitar més, el cos se li ablana per moments.

L’Eugeni s’abandona i respira fondo. Ensuma l’aire amb sentor de pluja i se sorprèn de retrobar-hi també una vella coneguda olor: l’assalta la flaire de pèsols de la seva infantesa. El remolí se’l va enduent cap a la negror i no s’hi resisteix.

Tots els desenganys de la seva vida es van esvaint i només queda aquesta olor tan pura com els seus plaers d’infant, quan passejava per l’hort del mas entre les pesoleres florides i agafava algunes flors blanques per a la seva mare. Quan ja eren granades, anava a collir els pèsols que li havien encomanat i després, a la cuina, junt amb la mare, desgraven una per una les beines tendres, que desprenien aquell perfum que li agradava tant.

Els vianants contemplen, glaçats i impotents, com aquell home malferit agonitza, mentre somriu inexplicablement enmig de l’escampall de les caixes de pèsols i altres verdures que duia el camió que l’ha atropellat.