XXIII. Grisor

L’Eugeni alça els ulls dels papers que està revisant en sentir una remor a fora i llavors veu que ja s’ha fet fosc. Ni se n’havia adonat. Li passa sovint, darrerament. Capficat amb els comptes no es fixa en el pas de les hores.

S’aixeca pesadament de la cadira recolzant-se amb les mans a l’escriptori de fusta noble, s’estira per desentumir els músculs enfredorits d’estar assegut tanta estona i fa un parell de passes fins a la finestra. Hi ha un grup de nois i noies que passa pel carrer. Canten nadales i sembla que no notin el vent fred que els bat a la cara.

Una d’elles li fa pensar en la seva filla, perquè té la mateixa vivor de moviments que la Maria Mercè. Aquest pensament i la data, el 5 de gener, fan que es posi a comptar, interiorment. Tres anys. Fa gairebé tres anys que no parla amb la seva filla, després de… tot allò. El segon pensament, resumit en aquell “tot allò” i repicat per aquells tres anys d’allunyament, fan que la nostàlgia es transformi en mal humor, un mal geni que exterioritza cada vegada més, i que sobta en un caràcter tan pacífic com ha estat sempre l’Eugeni.

Se’n va remugant cap a la cuina, per esbrinar com és que, tot i que ja és tan tard, la Rosalia no l’ha cridat encara per sopar.

—Ja va, ja va —li diu ella—. És que l’Agneta ha hagut d’anar a cal metge aquesta tarda i ha tornat una mica més tard del compte.

—Renoi! No hi hauria pogut anar més d’hora?

La Rosalia rumia que cada vegada el troba més insuportable i mesquí, el seu home. Ves si ha de fer tants escarafalls per una menudència així. I ni tan sols no li ha preguntat què li passava  a l’Agneta… I més en dates com aquelles, que més aviat s’haurien de celebrar. Però fa temps que les festes i els alegrois han fugit de la casa. I l’Eugeni, que mai no havia estat particularment expansiu, s’ha anat tornant cada cop més lacònic i rondinaire.

Els negocis li van bé, no es pot queixar. Tot rutlla, té la tranquil·litat que sempre havia desitjat, la que tant el va fer treballar “per a tu, nineta, perquè tinguis de tot i no et falti mai de res, Rosalia meva”, com li deia a l’inici del seu matrimoni. Però tant basquejar-se, tantes hores amb el nas entre els comptes, no li han donat més felicitat, sembla. Viuen folgadament i sense maldecaps, però a dins sembla que el cor se li hagi eixarreït. I des del daltabaix de fa tres anys, tot ha anat encara més de mal borràs, a casa.

Mentre sopen la Rosalia es va mirant el seu home, que tant havia estimat i que ha canviat tant.

El menysprea pel que va fer al seu gendre, però l’hauria pogut arribar a perdonar. Al capdavall, tots en fem, d’errors, en aquesta vida. Però la caparruderia de després, aquesta indiferència —fingida, a més, perquè en el fons està convençuda que l’Eugeni pateix, per l’allunyament de la filla— li fa cada vegada més insofrible el marit.

L’Eugeni menja amb certa ànsia, tot i que després es queixa que pateix males digestions. Té acidesa i s’ha engreixat. Hauria de fer règim, però qui li ho diu, amb el geni que gasta! Els cabells se li han anat esclarissant, com si les cabòries secretes que el turmenten no l’hi deixessin créixer.

La Rosalia escolta el tic-tac del rellotge en el menjador silenciós i pensa: “Quina tristesa. Nit de Reis i nosaltres aquí sols com dos mussols!”

En Joaquim i en Narcís des de sempre fan la seva i viuen tan lluny que poc els van a veure. I des que la filla se’n va anar, la casa està sumida en una grisor esmorteïda.

Ella també hi ha contribuït, pensa la Rosalia. “Les primeres setmanes després de fer aquell disbarat, estava tan enfurismada que li vaig fer uns morros monumentals i no vaig parar de tirar-li mocs a tort i a dret. I ell, el molt poca-pena, en comptes d’intentar arreglar-ho, es va enrocar i no va voler baixar del burro, com si l’ofès fos ell. Quan s’ha obert una escletxa entre dues persones, si ningú no s’esforça per tancar-la, es va fent més ampla. Com ara, que estem asseguts aquí com dos desconeguts!”