XXII. Melangia

En Roc anava estrenyent la xarxa. Despatxava amb el senyor Remolins un cop per setmana i cada quinze dies pujava a la Colònia. Per més que la Teresa li oferia que visqués amb ella, mai no ho va acceptar. Cadascú a casa seva. Vivia en una pensió del carrer del Bonsuccés: Pensió Margarida, on l’havia recomanat en Remolins.

Era un edifici gran i ferm, tocant a les Rambles. La senyora Margarida, vídua d’anys, la menava amb molta cura. Menjar ben cuinat, llençols nets cada setmana, discreció absoluta. Mai no l’havia sentit fer cap comentari sobre els altres residents. Menjaven tots junts, excepte l’Emili, que com que era sereno portava l’horari canviat. A taula només es parlava dels fets anecdòtics que passaven a la ciutat però la dona no tolerava cap referència personal.

En Roc s’hi sentia segur i, d’altra banda, el barri li oferia un sens fi de coneixences. Obrers, comerciants, pispes, meuques, xulos…Ell es feia amb tothom i sempre s’aturava a parlar amb un o amb un altre, tant li feia amb qui. En poc temps va conèixer tots els racons i tots els secrets del barri i això li permetia jugar, jugar a…

Quan l’Eugeni ja s’havia establert a la ciutat i treballava a la Canadenca, li va explicar què volia d’ell. De moment el germà es va esverar:

—Això no pot ser —s’exclamà—. Ens enxamparan, jo no serveixo per a aquests jocs!

Li va costar Déu i ajuda convèncer-lo.

—Sobretot, la Rosalia no n’ha de saber mai res —fou la condició que posà un cop es decidí a acceptar l’oferiment.

—I tant, que no! —el tranquil·litzà en Roc—. Això ha de quedar entre tots dos, ningú més, tret dels clients i dels Alemany. Tu ni els veuràs, només em cal que portis els números i en trauràs una tercera part. Et permetrà viure folgadament, però amb molta discreció. No seria bo aixecar la llebre, tot se’n podria anar en orris.

Al principi va ser una mica difícil. L’Eugeni estava mort de por i les coses no li acabaven de sortir bé. Quan era a la feina tenia el cap als fils. Va passar un parell de mesos tement que qualsevol dia la policia es presentés a detenir-lo i allò li feia pànic. Només de pensar que la Rosalia ho podia saber…

De mica en mica es va anar organitzant, val a dir que en Roc li va donar més d’un cop de mà. Quan va trobar la manera d’estructurar-ho, tot i que no ho veia clar, va deixar de patir i, quan va començar a tenir aquells ingressos extres, totes les pors es van diluir. Va organitzar un sistema de comptabilitat sense factures ni noms ni adreces. Tot es basava en números. Cada client n’era un i només ell sabia de qui es tractava. Presentava papers numerats com si fossin criptogrames i mai no s’equivocava.

En Roc era qui s’ocupava dels diners però mai no anava a cobrar en persona. Sempre trobava “algú”, una d’aquelles amistats del barri, que anava a recollir un sobre aquí o allà. Mai no enviava dues vegades la mateixa persona al mateix client. El “correu” rebia una minsa propina i com que aquella gent sempre anaven curts d’armilla, mai no li faltaren voluntaris. A més a més, fer un favor a en Roc ja era, per a aquells, una recompensa. Els dos germans procuraven que no els veiessin gaire junts fora de les trobades familiars. En Roc anava cada dissabte a dinar a casa de l’Eugeni i mai no es parlava de res que no fos la família. Quan es volien comunicar ho feien per carta amb un remitent curiós: “Guineus”.

Cada vegada que anava a la Colònia, en contemplar el paisatge recordava aquella infantesa truncada massa aviat. Hi havia vegades que li calia tancar els ulls i respirar fondo; la melangia el corprenia. En un dels desplaçaments es va decidir: aniria al mas. En trobar-se davant de la porta va estar a punt de tornar-se’n; tot ell tremolava, era una impressió massa forta, no hi havia comptat.

No va ser-hi a temps, una anciana va sortir i va demanar-li què volia.

—Busco el senyor Puig —va dir.

—En Sebastià és al camp —respongué la dona.

—I el seu pare? —féu en Roc.

—Ah, el meu home és dins, no es mou de la vora del foc. Però passi, passi, no es quedi aquí. —La mare li va fer senyal que entrés però les cames li van quedar segades, no es volien moure. Un fil de veu se li escapà dels llavis:

—Mare.

La dona l’escrutà amb atenció i, al cap d’un instant, començà a fremir convulsivament i les llàgrimes se li escolaren galtes avall. En Roc l’agafà per les espatlles i l’abraçà. Tots dos ploraren sense dir res fins que de dintre de la casa algú va cridar:

—Qui hi ha? Dona, que em vull alçar!

En Roc va voler avançar cap endins però la mare li ho va impedir:

—No, no entris. No en vol ni sentir a parlar, de tu. Quan va saber que t’havies escapolit del seminari, va dir que a partir d’aquell moment ell només tenia dos fills. A més a més, està cruixit de cames, no es pot posar dret sense ajuda i gairebé no pot fer ni una passa: un matxo li va passar per sobre un dia de tronada forta i li va malmetre l’espinada. Espera’t aquí, aviat vindrà en Sebastià.

La Rita va anar cap on era el seu home.

—Ja vinc, ja vinc! Un passavolant que m’ha demanat un got d’aigua.

En Roc va seure cap cot al banc de pedra del costat de la porta. “Quin remaleït d’home” va dir-se, ”primer no em vol perquè estudio per capellà i, quan no en sóc, tampoc”. De cop i volta s’aixecà i va entrar a casa:

—Bon dia, pare. Em reconeixeu? Sóc aquell fill que heu esborrat dues vegades de la vostra vida. Bé, ara he vingut per fer-vos avinent que si vaig deixar de fer-me sacerdot, no va ser per vós, va ser només per mi. Van passar molts anys que gairebé no vaig tenir notícies vostres, com si m’hagués mort, oi? Doncs no, no m’he mort. Aquí em teniu. Sí, mireu-me bé. Em guanyo la vida, jo. Oi que faig patxoca? —Però l’home no respongué. Des que l’havia vist entrar, no havia mogut ni una parpella. En Roc, encara més irritat, continuà parlant:— Què hi teniu dins del pit, vós? Un tros de pedra! Sí, en volia estar segur, només hi teniu un tros de pedra.

Ara l’home es va anar posant vermell, semblava que li agafaria un cop de sang però el fill no en va fer cap cas.

—Ja estaria bé, ja, que la dinyéssiu ara que sóc aquí, mataria dos pardals d’un tret. Però ca, no sou d’aquests, vós. Viureu prou per continuar amargant la vida de la mare i d’en Sebastià fins a l’últim moment.

En aquell precís instant el germà entrava a la cuina i va sentir les paraules d’en Roc:

—Roc? Ets en Roc? Què hi fas aquí? Quina alegria! Fa molt que has arribat? —Tot dient això el va abraçar amb una estreta càlida i algunes llàgrimes li van rodolar galtes avall.— Fa temps que esperava que vinguessis, tenia tantes ganes de veure’t! Gairebé no et conec, eres tan menut quan se te’n van endur. Eres l’alegria d’aquesta casa. Com et vaig trobar a faltar! No facis cas d’aquest home, res no el canviarà mai. Jo només procuro que a la mare no li falti res i així serà mentre jo visqui.

—No t’has casat, Sebastià. No t’ha volgut cap pubilla?

— Jo… em vaig agradar d’una noia però com podia oferir una vida com aquesta a algú a qui estimés? —digué—. Mentre la mare visqui m’estaré aquí, ella no sabria viure enlloc més. Després tancaré el mas i, encara que perdi les terres, engegaré aquest home a fer punyetes, si és viu, i me n’aniré a qualsevol altre lloc, ni que sigui a treballar per un jornal. Dinaràs amb nosaltres, oi que sí? Mare, poseu un altre plat a taula i si el pare no hi vol seure, que dejuni!

Van dinar plegats. En Roc els va fer cinc cèntims de tot el que havia fet en escapar-se del seminari, obviant un tou de coses. Van parlar de l’Eugeni i de la Rosalia i no va parar d’explicar tot el que hi havia a la gran ciutat. En Sebastià s’hi delia però ho dissimulava per no entristir la mare.

A mesura que parlava en Roc s’adonava que ja no tenia cap vincle amb aquell ambient. La vida l’havia dut molt lluny de tot allò i, mica en mica, aquell sentiment que l’havia impulsat a tornar va anar desapareixent. La sobretaula va ser llarga. En Roc va oferir al seu germà:

—Si em necessites avisa’m. Quan sigui.

El pare no havia dit ni una paraula en tot aquell temps però, en el moment que en Roc va dir que se n’havia d’anar, el va cridar:

—Tornaràs? —li demanà.