XXI. La nena

Entre el que va llegint al dietari de l’Eugeni i el que va trobant en les cartes que li ha deixat l’àvia, ara la Joana en va sabent més, del passat de la família.

La mare ha estat sempre poc amiga de parlar de temes familiars. Quan en Sergi i la Joana eren petits i li feien preguntes sobre els avis o sobre ella i el pare, normalment responia que no li agradava parlar de les coses d’abans. Al pare, el que li agradava era embrancar-se en anècdotes de quan va anar a la guerra. L’àvia Rosalia, com gairebé totes les persones de la seva edat, recordava i parlava molt més de la seva infantesa i joventut que no dels anys posteriors. I l’avi Eugeni va morir abans que nasqués en Sergi.

La Joana s’adona, ara, que a casa gairebé no parlaven de l’avi. I es pregunta: ”Per què? Com és que no en deien res?” Qui més ho havia fet havia estat l’oncle Roc, el germà de l’Eugeni, i encara només per explicar coses de quan eren infants.

Després de la incomprensible reacció de la Maria Mercè el dia que van trobar el dietari, la Joana hi ha anat rumiant… No és normal que la mare actuï d’aquesta manera. Hi ha d’haver un motiu. La Joana se n’ha guardat prou de dir que té les llibretes de l’avi, però algun cop, com sense donar-hi importància, ha intentat que sa mare li n’expliqués alguna cosa. Intent inútil. La Maria Mercè ha estat taxativa:

—Ja et vaig dir que no en vull parlar, del passat!

Pel que fa al pare, tampoc no n’ha tret res.

—Mira, Joana —li ha dit en Medir quan ella li ha fet preguntes concretes sobre l’avi—, això val més que ho preguntis a ta mare.

—Oh, és que quan li ho demano, diu que no té ganes d’explicar històries. No en vol parlar mai.

—Doncs, saps què? —ha contestat ell, després d’un instant de reflexió—, si ta mare no en vol parlar, jo tampoc. A fi de comptes, es tracta del seu pare. Així que…

La Joana ho deixa estar i decideix continuar la lectura del vell dietari. Està segura que tard o d’hora en traurà l’entrellat. Però avança a poc a poc, ja que, ara mateix, té també altres interessos, propis de la seva edat.

A la universitat, tant a dins com a fora de les aules, l’ambient bull. Fa poc que s’ha aprovat la Constitució espanyola i la Joana, amb els seus companys estudiants, s’afegeix a les manifestacions de la campanya “Volem l’Estatut”. Es fan reunions i debats, es discuteix…

També va sovint a la Cooperativa Rocaguinarda, hi ha fet una colla d’amics i pren part en les activitats culturals. Li agrada molt llegir, en això s’assembla als pares. Sovint compra llibres, també per a ells.

—Mira què et porto, pare! Una novel·la de Josep Albanell: Ventada de morts. T’agradarà, em sembla. I per a tu, mare, aquest llibre de Pere Calders: Cròniques de la veritat oculta. Jo m’ho he passat pipa, llegint-lo. Segur que tu també el trobaràs molt bo.

—Gràcies, nena, segur que sí. Però què et passa, que vas tan esverada?

—És que faig tard, mare! M’esperen! Ah… No soparé a casa. Aquest vespre anem al teatre.

—Ah, sí? I què aneu a veure?

Antaviana, del grup Dagoll Dagom. Adéu, fins després!

—Adéu, adéu! —respon la Maria Mercè, asseguda al costat de la finestra. Fa mitja. Una passada del dret, una del revés… Fa un cop d’ull al seu marit que, a la butaca del costat, fulleja entusiasmat la novel·la que li acaba de regalar la filla. La Maria Mercè observa els fils blancs que van aclarint els cabells del seu home. Mentre continua fent el jersei, pensa: “Senyor… com passa el temps! Ens anem fent grans!”.

Sí, han passat molts anys des que es van conèixer i es van casar. I quan van saber que esperaven una criatura, van tenir una alegria immensa.

Al seu temps va néixer un nen preciós, d’ulls marrons i cabells negres. Li van posar Sergi. Passats uns tres anys, de resultes de la malaltia del nen i de l’atenció constant que requeria, la Maria Mercè va agafar una veritable obsessió amb el seu fill.

Al cap d’un temps, va arribar un nou embaràs. En Medir va estar-ne ben content perquè li feia molta il·lusió augmentar la família. Però la Maria Mercè, no. Com que havia trigat força temps a tenir el noi, no esperava més fills.

Van passar els mesos i el dia de Sant Joan —el dia amb més hores de llum i amb la nit més curta de l’any—, va néixer una nena, lluminosa i clara com un sol d’estiu. En néixer va fer un plor que semblava una rialla i no parava de moure peus i mans com si volgués palpar tot el que l’envoltava. Li van posar Joana.

Aquella nena era un bé de Déu d’alegria però sa mare no en va gaudir gaire. En Sergi mirava la germana amb gelosia i desconfiança i es feia el morrut. S’havia acostumat a tenir la mare per a ell sol. La Maria Mercè el sobreprotegia i es deixava absorbir pel nen, sense ser-ne conscient.

Quan en Medir tornava a casa, cansat de la feina, de vegades li agradava posar música una estoneta i mentre l’escoltava, observava la seva filla. De tant en tant, gronxolava el bressol tot pensant com seria la menuda, en créixer. De moment, era pastada a sa mare.

Perquè la Maria Mercè pogués estar més per en Sergi, la Josefina, la veïna, sovint es quedava la nena a casa seva. El que més li agradava a la Joana era disfressar-se amb la roba de la Josefina. També s’ho passava molt bé mirant la capsa de fotografies d’artistes del Paral·lel que conservava dels seus anys de joventut. L’únic que no li va deixar veure mai va ser el contingut d’una caixa gran que la Joana va trobar un dia en un armari. A la tapa hi deia “Lluís”. La hi va prendre de les mans i la Joana es va estranyar de l’ombra de tristesa que li havia transformat de cop la cara.

Entre totes dues es va iniciar un vincle d’afecte que va anar augmentant a mesura que la Joana creixia. La dona tenia una paciència infinita amb la nena i li era com una segona mare.

Un dia que havien anat a la platja, la Joana, després d’estar collint petxines a la sorra, es va enfilar en unes roques per buscar crancs i va relliscar amb tan mala fortuna que es va trencar el braç. La nena patia amb el braç enguixat i la Josefina va fer tot el que va poder per ajudar-la. Fins i tot li va regalar una màquina de retratar senzilla que va ser tot un descobriment i l’inici de la seva afició per la fotografia.

La Joana tenia en la veïna la millor companya del món, la més sol·lícita, tant si era per riure i fer gatzara com per consolar-la en moments de tristesa, com quan es barallava amb son germà i, sobretot, quan es dolia de la fredor que notava en la mare. Aleshores era la Josefina qui sabia amorosir el sentiment de la nena.

A en Sergi li faltava edat i subtilesa per entendre la situació. Per això veia amb estranyesa que cada dia sa germana volgués anar a veure la veïna, com si aquella casa fos el paradís. Als dos germans no els separaven només els quatre anys que es duien de diferència sinó també el tracte i l’afecte tan desigual que rebien de la Maria Mercè. Tenien entre ells un abisme que amb els anys anava creixent i que semblava insalvable: la mare.