XX. Mala peça al teler

La Maria Mercè arriba corrents a casa seva, amb les galtes enceses per la correguda, però potser encara més per tot allò que porta al cor.

Després de treure’s l’abric i penjar-lo de qualsevol manera, se’n va directa a la cuina, on sap que en aquesta hora hi trobarà sa mare amb l’Agneta, la cuinera-donzella.

—Mare, que n’estic de contenta i commosa…! Allò que esperava des de fa dies, avui s’ha acomplert.

—Nena, què dius…? Se t’ha declarat?

Totes dues parlen com si fossin soles a l’estança, no per menyspreu a l’Agneta, no per ignorar-la, sinó perquè forma part d’elles mateixes, tanta és la confiança que li tenen, després de tants anys de gaudir dels seus serveis. Es pot dir que la noia ha crescut als seus braços.

—Sí, mare, per fi…!

Mentre diu aquestes paraules evoca els moments tan emotius en què en Medir l’ha retinguda als seus braços, li ha besat les galtes i ha buscat els seus llavis amb tanta dolcesa. I ella també li ha correspost. Tots dos han posat l’ànima en aquell bes i després s’han mirat als ulls, en amorosa contemplació.

—Molt bé, filla, i què penseu fer?

—Doncs, casar-nos. Després del festeig, és clar, com és normal.

—No ho veurà tan normal, el teu pare, quan li diguis que el noi és un trist contramestre tèxtil, sense pares coneguts, sense fortuna… Perquè suposo que no li ho voldràs amagar, oi?

—De cap manera! Li ho explicaré amb totes les circumstàncies. I també li parlaré de la seva bona educació i la gran cultura que té. Però per sobre de tot, de la bondat i cavallerositat que l’ennobleixen.

—Ai, Maria Mercè! Ai que no crec que amb això n’hi hagi prou per a convèncer-lo, ja tremolo només de pensar-ho. En tot cas, espera una altra ocasió, no li ho diguis avui mateix, que està una mica capficat. Si més no, no tant de cop!

—Mare, crec que per continuar el festeig ho he de fer amb el seu beneplàcit i com més aviat millor.

La Rosalia la veu tan decidida que no gosa contradir-la però se li escapa un sospir.

—Apa, doncs, nena, anem que ja ens deu estar esperant i només faltaria que s’impacientés!

Entren totes dues al gran menjador. És una peça magnífica, més pròpia d’un pis de l’Eixample que no d’un pis d’aquell barri. Té una galeria coberta i una bona salamàndria, per al temps d’hivern, en un racó. Els mobles fan goig i resulta força acollidor. La taula ja està parada i el pare instal·lat. La noia li fa l’amistat i seuen totes dues.

Sempre que sopen sols, sense convidats, posen unes tovalles bones però més senzilles, amb una vaixella “de cada dia” i una cristalleria també corrent.

Per començar, prenen una bona sopa d’all. La Maria Mercè creua un esguard còmplice amb sa mare i es decideix:

—Pare, li he de dir una cosa important.

—Digues, nena.

—He conegut un noi i ens agradem. Hem començat a sortir…

L’Eugeni es queda amb la cullera a mig camí de la boca, per la sorpresa.

—Què dius que què? Que surts amb un noi? I des de quan, si es pot saber?

—Ens tractem des d’aquest estiu, pare.

—Com es diu, aquest noi?

—Medir. Medir de la Creu.

—I de què fa?

—És contramestre tèxtil, pare. I és molt bon xicot.

L’Eugeni arrufa el nas i es mira la noia de fit a fit.

—Contramestre d’una fàbrica… Si són uns morts de gana…!

—Pare, no digui això! És una bona fàbrica i el consideren molt.

—Qui són els seus pares? I quina situació tenen? Són gent acomodada o… com ell?

—No en té, de pares. Ha estat criat en un orfanat i ha tingut molts bons estudis…

A l’Eugeni li canvia l’expressió i talla l’explicació de la noia amb brusquedat:

—Què dius ara?! De pares desconeguts i abandonat? Només faltava això! Et prohibeixo que surtis més amb ell!

—Pare, però per què? Ens estimem. No pot demanar-m’ho, això!

—És que no t’ho demano. T’ho mano! No vull que t’hi facis més, amb ell!

A l’Eugeni, la veu se li ha anat posant ronca i li han pujat els colors a la cara. La Rosalia s’ha anat tornant pàl·lida. Una llàgrima ja li llisca per la galta. La Maria Mercè no plora però també està més vermella i s’ha posat les mans al pit, com per a aturar els batecs massa ràpids del cor.

—No pot manar-me el que seria la nostra dissort, pare! No puc deixar de veure’l…!

L’home encara està més sufocat que ella i pega un cop de puny a la taula que fa brandar les copes.

—Pobre de tu si ho intentes. Et tancaré a la teva cambra amb pany i clau!

—No hi ha dret! Sempre m’he portat com una bona filla i ja sóc prou gran perquè em tracti com si fóssim a l’Edat Mitjana… Ja som al segle vint.

—Al segle vint continuo sent el teu pare i no em vinguis amb més punyetes o encara rebràs…!

L’amenaça amb el puny tancat i ella s’aixeca, amb les mans crispades damunt les tovalles. L’Eugeni pega cops de puny seguits a la taula, cada vegada més forts, tomba l’ampolla de vi negre sobre la blancor de les tovalles i el vi va regalimant cap a terra.

La noia gira cua, arrenca a córrer cap al passadís i puja escales amunt, a la seva cambra. Se sent el cop de porta que dóna en tancar-la rere seu.

La Rosalia s’aixeca i s’acosta a l’home, que també s’ha alçat enfurismat, mirant d’apaivagar-lo. Li diu amb veu trencada:

—Eugeni, per l’amor de Déu! Que no recordes com el meu pare ens va privar de veure’ns i com vam patir? I…

—No és el mateix cas —la talla ell—. Jo tenia pares legals i honestos i una bona feina per a portar diners i comoditats a casa nostra…

S’ha anat calmant una mica i, amb els ulls encara roents, agafa per la cintura la seva dona i li diu:

—Tranquil·litzem-nos… Demà serà un altre dia. Digues a l’Agneta que despari taula. Ara ja he perdut la gana i suposo que tu també. Apa, anem a reposar.

I un cop dit això se’n va tot sol cap a l’alcova, s’asseu damunt del llit, i, prement-se les mans nerviosament, pensa: “Això ho arranjaré jo ben aviat. El voldrà veure demà mateix… És tossuda, ja la conec. Els faré seguir… Esbrinaré on viu i on treballa aquest perdulari… i ja me n’empescaré alguna per tallar aquesta relació.”