XVIII: Tot passejant

Gairebé no me’n sé avenir. Aquests dies als envelats de Gràcia han estat com un somni, em pensava que me’n despertaria a la fi de les festes, però avui veig que el somni persisteix. La Maria Mercè està radiant i des que hem sortit no para de somriure’m, la veig més maca que mai, traspua felicitat per tot arreu.

Pugem al Parc Güell.

—Saps que fins i tot li han mutilat el nom? —li dic abans d’entrar—. Com que deia “Parc” i no podia ser en català, que havia de ser “Parque”, van arrencar les lletres A, R i C i només van deixar la P, o sia que ara hi diu: “P. Güell”.

—Si que en saps, de coses, Medir! I com m’agrada escoltar-te i aprendre tant de tu —li diu la Maria Mercè.

Entrem per la porta principal, amb la treballada i grandiosa reixa de ferro forjat, i no sé si agafar-li la mà per pujar els esglaons que hi ha a banda i banda del famós drac o sargantana, tot fet de trencadís, aquells trossets de rajoles de tots colors. M’agradaria tant, però no goso… Tot d’una noto que em lliura la seva mà; fa com si res però al contacte amb la meva es produeix una escalfor i un diàleg intern de tots dos. No diem res però els nostres ulls espurnegen. Dalt de les escales, seiem uns moments en un banc cobert molt original, arrambat a la paret, des d’on contemplem la meravella del Parc amb la vista preciosa de la ciutat i el mar blau a la llunyania. La Maria Mercè és tan a prop meu que gairebé li sento el batec del cor.

—Ara anirem a la Sala de les Columnes —li explico—, ja veuràs com en són, d’esplèndides. Gruixudes, altes i esveltes, totes de trencadís blanc, amb el sostre ple de dibuixos de colors amb un esclat de llum que et semblarà que ets al cel.

—És tot tan bonic! —exclama la Maria Mercè, bocabadada, quan arriben al mig de la Sala. Llavors assenyala la font d’aigua fresca i bona que hi ha al fons—. Va, a veure qui hi arriba primer —proposa i comença a córrer.

Bevem i ens esquitxem, jugant i rient. La Maria Mercè em dóna un mocador perquè m’eixugui. Fa olor de lavanda, faig veure que m’eixugo la cara i m’entretinc per seguir robant-ne l’olor una estona més. M’agradaria quedar-me’l, però no goso i l’hi torno. Després anem fins a l’esplanada que hi ha damunt de la volta, a l’aire lliure.

—Oi que sembla més gran la plaça que no pas la sala de sota? I tot al voltant de la part que dóna a la ciutat, quins bancs de trencadís més bonics! Seiem-hi una estona, vols? Veurem Barcelona quasi sencera.

Tornem a seure ben juntets, tenim la ciutat als peus, les nostres mans gairebé es toquen, li sento l’escalfor del cos a tocar del meu. Voldria omplir-la de petons i dir-li que l’estimo, que és la dona més bonica del món… No sé què deu pensar, ella… I si pensés el mateix que jo…?

—Mira —li dic—: la Sagrada Família, amb les seves quatre alteroses punxes. N’hi ha d’haver dotze, de quatre en quatre, segons els plànols de Gaudí, però no sé si les arribarem a veure totes acabades. Hi haurà tres façanes: la del Naixement, que és la que coneixem, i dues més: la de la Passió i la de la Glòria. I les dotze punxes representaran els apòstols, i la del mig, encara molt més alta, ha de representar Jesucrist…

—Això sí que ho sabia. La mare m’hi ha portat moltes vegades i em va comprar un llibret on s’explica tot el que Gaudí volia fer i no va poder acabar; sempre que hi passo pel davant m’hi encanto i descobreixo alguna cosa que m’havia passat per alt… És preciosa!

—Ja m’ho pensava, que ho sabies, però m’agrada tant que no puc estar-me d’explicar-ho una vegada i una altra. Veus, més enllà, cap a la dreta, aquella cúpula coronada per una Mare de Déu, amb el Nen als braços, que sembla que hi hagi arribat volant i encara només ha tingut el temps de posar-hi un peu? És la Basílica de la Mercè. I saps què?… la model és la filla de l’escultor!

Continuem contemplant una estona més el bell paisatge que s’estén sota nostre. La mar, ben blava avui, perquè fa un dia ben clar. Veiem un munt de vaixells grans i barques de vela.

—Encara podem anar més amunt? M’agradaria arribar fins a dalt de tot. Ens queda temps, oi? —demana la Maria Mercè.

—I tant que sí… Ara hi pujarem, també és molt bonic.

De seguida som a la carretera de dalt i li fan molta gràcia els bancs, ben diferents dels de la plaça, sense trencadís, però molt originals. A cadascun només hi caben dues persones i queden molt recollits. Hi vol seure de totes totes i hi passem una bona estona fent broma, perquè diu que són bancs de festeig i ens apropem i fem veure que ens expliquem confidències però, fora d’algun ciclista despistat, no hi passa ningú i acabem fent-nos un fart de riure.

—Veus? —li dic—, seguint aquesta carretera, a mà esquerra mirant la muntanya, arríbaríem en un turó on hi ha tres creus. La més grossa i central, de ferro forjat, i les altres dues, de fusta. Per això se’n diu el turó de les Tres Creus. Si baixessis per l’altre costat arribaries al santuari de Sant Josep de la Muntanya, que també t’agradaria de veure. És un orfanat, per l’estil del meu.

Tornem a baixar i agafem un camí que ens porta a un bosquet on, moltes vegades, hi van tot de famílies a berenar, asseguts tots damunt la gespa, al voltant d’unes tovalles esteses a terra. Els petits es fan tips de córrer i de saltar al voltant dels pins.

—Vols que ens hi quedem una estona? —li proposo— Encara que no portem res per a menjar…

No sap què dir. S’ha quedat una mica cohibida i sembla que li fa vergonya accedir a la meva proposició.

—Ei, ei, no siguis mal pensada, que només volia descansar una mica sobre aquesta catifa tan verda i contemplar el cel al teu costat. Mira, allà a prop hi ha una sortida per la carretera del Carmel. Si vols, anem, que ja veig que es fa tard i comença a fosquejar.

Baixem de pressa i gairebé no parlem, voldríem que el dia no s’acabés mai. Encara no ens hem acomiadat i es nota que ja tenim ganes de tornar-nos a veure. M’aturo un moment i li proposo:

—M’agradaria fer una passejada pel port, amb les “golondrines”. Hi he anat algunes vegades i m’ha agradat molt. I ara molt més, si hi anem plegats. Potser dissabte o diumenge que ve?

—A mi m’hi va portar una vegada el pare, quan era petita. Hi havia moltes gavines que seguien el vaixell i els anàvem tirant molletes de pa perquè no se n’anessin. Sempre he tingut ganes de tornar-hi.

Ens diem adéu, un adéu ple de silencis que parlen i de mirades que abracen.

Ai, què m’està passant? M’estic enamorant bojament? Cada dia la trobo més bonica, la Maria Mercè. És tan intel·ligent, comprensiva, encisadora…! Quines hores tan fantàstiques he passat en la seva companyia! Aquests sentiments que m’envaeixen el cor…, deu ser això, l’amor? Les paraules m’ixen com un brollador quan estic amb ella. M’escolta i jo vaig desgranant records. M’engresco i em torno eloqüent. És com si la llum dels seus ulls m’alimentés i no puc apartar l’esguard del d’ella. Sí, això deu ser amor. Quan li explico anècdotes que la fan riure, com esclaten les seves dents blanques, petites, ben formades! Ai, els seus llavis rosats! Fins i tot coincidim en les idees polítiques, ens reconeixem republicans i defensem la nostra catalanitat a prova de bomba, tot i que no puguem demostrar-ho públicament. El proper cop que ens veurem… m’atreviré, per fi, a declarar-li el meu amor?