XVII. Al Guinardó

Quan va néixer el primer fill de l’Eugeni i de la Rosalia, en Joaquim, ja els rondava pel cap que el pis del carrer del Rec Comtal no era el més adequat per viure-hi. Massa a prop del centre de la ciutat. L’Eugeni tenia por dels pistolers, que actuaven impunement. Els aldarulls i les lluites entre sindicats eren el pa de cada dia. I l’assassinat de Salvador Seguí, un més dels molts que es cometien, els va fer prendre la decisió: després del naixement del segon fill, en Narcís, van buscar un habitatge en un barri més apartat i més tranquil.

Van trobar una casa de planta baixa i pis al passatge dels Garrofers, al barri del Guinardó. Era una mica com tornar a viure en un poble, però amb més informació a l’abast: seguien amb atenció, com molta gent a la ciutat, les notícies que els arribaven dels desastres de la guerra del Marroc, dels canvis en els costums i en la moda, sobretot en els vestits de les dones, de la construcció del ferrocarril i del metro, de la instauració de la dictadura del general Primo de Rivera…

La Maria Mercè, la més petita dels fills, va néixer doncs al Guinardó el 15 de maig de 1925.

Al barri hi havia molts camps i masies, encara que s’hi anaven construint cases noves. I la Maria Mercè, de menuda, jugava amb la quitxalla del barri pels carrers i pels solars sense edificar que eren més a prop de casa seva; per la plaça de Salvador Riera, pel peu del turó on hi havia el castell de Mascaró, pel parc del Guinardó, on naixia el torrent de la Guineu…

La fondalada del parc i els pendents del turó eren els escenaris més habituals de les fantasies infantils. Influïts pels noms d’aquells llocs, sovint jugaven a fer veure que eren guineus els uns i caçadors els altres, s’encalçaven, es paraven trampes, tenien els seus amagatalls i actuaven imitant les qualitats d’aquells animals tan astuts. Poc es pensaven, aleshores, que els adults podien actuar molt pitjor que les bèsties.

Quan la mare anava a comprar a la granja del senyor Paco, al capdamunt del seu carrer, sempre volia anar amb ella perquè allí podia veure els conills, les gallines i els pollets.

I també li agradava que els pares, que havien viscut a pagès, li parlessin de les feines del camp, de com es deien les eines de treballar la terra i dels costums ramaders, especialment els del Lluçanès, d’on eren els pares. Com gairebé tots els nens, sovint els demanava que li expliquessin les coses que recordaven de la seva infantesa.

–Mare, què feia, quan vivia al poble?

–Però si ja t’ho he explicat molts cops!

–És igual! Torni-m’ho a explicar, mare!

–Doncs… què vols que et digui? Em llevava a punta de dia, em rentava la cara a l’aigüera i anava a donar el menjar als animals… Si les gallines havien post, recollia els ous, els portava a la cuina i els guardava en una ouera… Si hi havia un ou encara calent, me’l passava pels ulls, que deien que et protegia de malalties de la vista…

–Expliqui’m de quan es va cremar el mas!

–Ai, allò sí que va ser gros…!

I la Rosalia li repetia aquell episodi un altre cop.

Així mateix, quan en Roc els anava a veure i es quedava a dinar, la Maria Mercè escoltava bocabadada les històries que els explicava de la vida al seminari i dels primers anys de la seva joventut. I a més, sempre els duia llaminadures.

Encara que no ho entenia, sabia que estaven passant coses importants. Sentia parlar de l’Exposició Universal i de les moltes obres que es feien a Barcelona.

Va anar a una escola del barri, als locals de l’església de la Mare de Déu de Montserrat. Era eixerida i amb ganes d’aprendre. Tenia facilitat per les coses manuals, feia ramellets de flors silvestres amb molta traça i tenia bona mà per fer ganxet. El que més li agradava, però, era dibuixar i pintar. Amb totes les millores que la República va dur a l’ensenyament, la Maria Mercè va aprofitar uns primers anys d’escola avançada i de qualitat, nens i nenes junts, amb lliçons pràctiques, a l’aire lliure. Els coneixements i els valors que va aprendre durant aquells anys van influir en la seva manera de pensar.

Quan va esclatar la guerra tenia onze anys, edat suficient per adonar-se de l’horror dels bombardeigs sobre Barcelona. Al Guinardó no hi van anar a parar gaires bombes, tot i que una que va caure en una casa va provocar la mort de dues criatures. A la Maria Mercè li venien calfreds quan veia passar els avions i sentia retrunyir els canons antiaeris del turó de la Rovira. Per sort, ningú de la família prengué mal durant la contesa.

Després, acabada la guerra, van seguir els anys de la por. El pare amagava els llibres que li semblaven més perillosos. Ella anava a comprar el pa amb la targeta del racionament. Tenien uns veïns que feien estraperlo. I l’escola… Mare de Déu, que n’era de diferent! Tot havia canviat. També alguns noms dels carrers. Fins i tot el cine Doré, tocant al carrer de la Garrotxa, s’havia convertit en El Dorado.

Cap als quinze anys, el pare, a través d’uns coneguts, li va trobar feina de dependenta en una merceria. Tant que li hauria agradat de poder estudiar o, si més no, aprendre a dibuixar i a pintar! Ni que fos després de la jornada de treball, en cursos de nit. Però el pare va dir que no. Així que es va dedicar a atendre la clientela, enmig de rodets de fil, cintes, vetes, gafets, cartonets de “cierres”, botons, troques de llana, canemassos, sobrets d’agulles de cosir…

Al principi guanyava una setmanada de només vuit pessetes que donava sencera als pares. Ells n’hi tornaven una petita quantitat per a les seves despeses menudes. I mentrestant, s’anava convertint en una adolescent preciosa de cabells negres i ondulats que feien destacar més els ulls de color blau-verd, com els del seu oncle Roc. Tenia l’expressió afable, era alta i bonica com la seva mare, inquieta i decidida, plena d’il·lusions i amb ganes de divertir-se.

La Rosalia se’n feia càrrec, de tot això. Acceptava amb comprensió que els seus fills vivien en uns altres temps, molt diferents dels d’ella i del seu marit. Però l’Eugeni, que n’estava tant de la seva filla quan era petita, ara havia canviat la bona entesa que havien tingut, s’havia tornat intransigent i la controlava en excés.

–No vull que tornis tan tard a casa, Maria Mercè! A les nou ja hauries de ser aquí!

–Però, pare, si era a casa de la Rosa! Què vol, que me’n vagi a mitja festa? Vol que faci el ridícul?

–I tampoc no et vull veure tan pintada! Ets massa jove per anar amb maquillatges!

–Maquillatges? Per una mica de coloret i una mica de pintallavis…! Totes les meves amigues es pinten, poc o molt! Per què jo no? No em deixa que em pinti els llavis, ni que vagi a ballar al Casinet de Santa Eulàlia, ni a veure un partit de futbol als Quinze… I al cine, només a la primera sessió! Ja està bé! Què vol, que faci com quan tenia deu anys? Només anar a passejar fins a la font del Cuento o amunt i avall de la rambla Volart?

–Au, va, no li parlis així a ton pare… –feia la Rosalia quan estaven soles, procurant posar una mica de pau entre tots dos.

–És que no té raó! No em deixa ni respirar! I ara ja sóc gran, mare! Que no se n’adona?

Ja ho crec, que se n’adonava, la Rosalia. La seva filla havia crescut. I en moltes coses se li assemblava tant…!