XVI: La xarxa

Quan el senyor Remolins li va dir que li acabaven d’anunciar la mort d’en Sans, en Roc va sentir una mena d’emoció que fins ara desconeixia. Era una sensació estranya, com si li fessin pessigolles per dintre. Va demanar permís per anar a casa del finat, per expressar el condol a la vídua, car la senyora Sans l’havia tractat molt bé quan va arribar a Barcelona.

—I és clar, home de Déu, que hi pot anar —digué en Remolins—, fins i tot li diré que en té l’obligació. Ah, i assabenti’s bé de quan serà l’enterrament; hi anirem junts.

—D’acord. Amb el seu permís, hi vaig ara mateix.

En Roc es posà l’americana i sortí al carrer per provar d’identificar tot aquell rebombori que tenia per dintre.

Només d’arribar ja va notar un ambient enrarit. Tota la casa estava plena de persones que en Roc no coneixia i se sentí fora de lloc. No gosava entrar al saló, no sabia com calia comportar-se. La Teresa, quan es va adonar de la seva presència, s’aixecà i se li apropà tot oferint-li les mans. Ell, en un impuls, les hi agafà i les hi va besar. La pell tan fina d’aquelles mans sempre l’havia hipnotitzat i ara, en tocar-les, va decidir que volia que aquelles fossin les primeres mans de dona que l’acariciessin.

—Ai, Roc —va dir la dona—, ja veu quin mal moment estic passant. No pensava pas que tot això aniria tan ràpid. Li agraeixo molt la visita. Quan hagi passat tot aquest tràngol, li demanaré que m’ajudi amb tota la paperassa del meu marit. No en sé res, jo, de tot això, i em penso que vostè és el més indicat perquè ja sap de què va. Em farà aquest favor?

—Així que em faci cridar vindré a ajudar-la en el que em demani. Sóc el seu fidel servidor.

En acompanyar-lo a la porta, la Manuela li explicà els detalls del que havia passat: el trasbals d’aquella mort i la presència d’aquells prohoms que, segons ella, eren voltors que esperaven aquell moment per acarnissar-se sobre la vídua.

Passats dos dies de l’enterrament, i sense haver estat cridat, en Roc es presentà a mitja tarda. La Teresa el va fer passar de seguida:

—Que bé que s’hagi recordat de mi —li digué—. Passi al despatx i provi de posar ordre en tots aquests documents i treure’n l’aigua clara. Jo no sé ni de què disposo ni com cal arreglar els comptes. Espero que aviat el notari em farà cridar i necessito saber a què atenir-me.

En Roc es posà a treballar, ordenà els papers referents a la Colònia i s’adonà que hi havia força irregularitats. El que més li va cridar l’atenció fou una doble comptabilitat. Unes factures duien l’encapçalament de Remolins i unes altres no en duien cap. Va demanar a la Teresa si coneixia les persones a qui anaven dirigides les segones.

—I tant! —féu ella—, tots eren aquí el dia que va morir el meu marit: en Simó, en Pellicer, en Montsó… Sí, sí, els conec, venien cada mes a parlar amb en Miquel. Hi ha alguna cosa que no va bé? —preguntà.

—Encara no ho sé del cert, però em fa la impressió que hi ha quelcom d’irregular. Mai no li havia dit res, el seu marit, de quines relacions tenia amb aquestes persones?

—Bé, explícitament no, però em semblava que eren clients.

—Sí, segur que els venia fil. Si més no així es reflecteix en aquestes factures. Però el que resulta estrany és que no hi consta el nom de la Colònia. Em penso que els hauré de fer una visita, si a vostè no li sap greu. Cal que en traguem l’aigua clara com més aviat millor.

—I tant —respongué la Teresa. I després d’una pausa, afegí:—Ho deixo tot a les seves mans.

Tot dient això, agafà una mà d’en Roc i se l’endugué als llavis. Ell ja no va poder més, l’agafà per les espatlles i la besà amb avidesa. La Teresa li retornà la besada i, junts, es van deixar portar pel desig que els abrandava; l’un, inexpert i amb tanta frisança; l’altra, deixant passar la primera foguerada i, més tard, conduint-lo en aquell art tan subtil que transforma el desig en plaer.

A partir d’aquell moment en Roc i la Teresa foren un, sempre guardant les aparences. Només la Manuela n’era testimoni mut. Ni tan sols dintre de casa, mai no va fer cap comentari sobre el que s’esdevenia. Ningú no se’n va malfiar mai.

En Roc no sabia gaire com posar-s’hi per esbrinar què hi havia darrere d’aquelles factures irregulars. Començà per anar a veure en Simó, que tenia botiga parada al Portal de l’Àngel. L’home el va rebre amb una mica de prevenció:

—Sí? Què el porta per aquí? Que l’envia el senyor Remolins?

—No —respongué en Roc—, vinc de part de la senyora vídua de Sans.

En Simó no ho va deixar entreveure però, per dintre, respirà més tranquil. En Roc continuà dient:

—M’ha encarregat que li demani si vostè tenia algun tracte comercial amb el seu marit, perquè ha trobat unes factures o albarans a nom de vostè. La senyora està un xic desconcertada amb tot això i, com que vostè solia anar sovint a visitar el seu marit, ha pensat que potser la podria ajudar a saber què n’ha de fer, d’aquests papers.

En Simó no se’n refiava del tot i va fer veure que tot allò eren coses passades feia temps i que no calia que s’hi amoïnessin.

—Com si fos paper mullat —conclogué.

En Roc es va arriscar:

—Senyor Simó —digué—, en aquests moments jo sóc responsable dels comptes de la Colònia Remolins, és a dir que faig la feina que fins fa poc corresponia al senyor Sans. En aquesta posició m’interessa que tot continuï igual. Exactament igual…, ja m’entén. En això la senyora Sans hi està d’acord, car ella no es pot permetre renunciar als ingressos extres que el seu marit tenia. Encara que el senyor Remolins li ha dit que l’ajudarà en el que faci falta, no se li escapa que només són bones paraules. He treballat de comptable a can Remolins i conec tots i cadascun dels encarregats de tallers i de magatzems, per tant estic en disposició d’actuar com el meu antecessor. Vostè no és l’únic que té albarans irregulars, em penso que això ja ho sap. Vinc a fer-li l’oferiment de continuar com fins ara però em cal col·laboració per esbrinar, com més aviat millor, quins són els contactes i com es distribueix el fil de…, diguem-ne, de segones.

L’home va rumiar una bona estona, en silenci. En Roc no el forçà. “Que sigui ell qui es mulli”, va pensar.

Quan per fi va parlar va ser per explicar-li el que ell sabia de l’entramat que havia muntat en Sans: algú de la Colònia, li sabia greu però no en sabia el nom, desviava mercaderia cap a un local situat al carrer del Rec Comtal. Allà, alguns comerciants anaven a fornir-se de fils a un preu sensiblement més baix que el que facturava en Remolins. Per no despertar sospites, aquests mateixos comerciants també compraven fil directament a la Colònia. D’aquesta manera ningú no s’havia adonat mai de res i tots se’n beneficiaven. Ells compraven a un preu més baix i en Sans en treia un bon pessic. Acabà dient:

—M’agradaria pensar que tot això quedarà entre nosaltres; bé, entre la senyora Teresa, vostè i jo. Si decideixen continuar mantenint aquesta relació comercial, comptin amb mi.

En Roc s’adreçà al local que en Simó li havia descrit, no gaire gran i sense porta directa al carrer, s’hi havia d’entrar pel local d’un ordinari: Transports Alemany.

En llegir el nom ja ho va tenir tot clar. Sabia perfectament qui eren els germans Alemany. El més gran, d’una quarantena d’anys, era l’encarregat dels magatzems de la Colònia; l’altre, molt més jove, poc més o menys de la seva mateixa edat, també treballava als magatzems i, segons li havia explicat en Salvi, al mitjà l’havien hagut de despatxar perquè era un mala peça i no n’havien sabut mai més res.

Va córrer a explicar-li a la Teresa que no calia que patís pels seus ingressos. Si li semblava bé, ell s’encarregaria de tot i faria venir el seu germà Eugeni, bon comptable, que els faria la feina bruta.

El primer que havia de fer era anar a la Colònia. Quan en Remolins li va haver donat totes les instruccions que calia fer arribar a en Dolç, en Roc agafà el tren amb un ànim tan diferent de la primera vegada que no sabia avenir-se de tot el que havia passat en només deu dies. “Valga’m Déu”, exclamà per dintre.

Ara s’esplaià contemplant el paisatge que durant el primer viatge ni tan sols no havia vist. Va fixar-se  el riu i els arbres de ribera, va adonar-se que els pagesos llauraven la terra preparant-la per a la sembra, va admirar totes aquelles muntanyes de les quals no en coneixia el nom i els colors daurats de la tardor. Quan va veure un mas sol entre arbres i conreus, l’assaltà un sentiment d’enyorança d’aquell altre mas, allà on va néixer, on encara vivien els pares i en Sebastià, aquell germà gran que gairebé no recordava i que, segons l’Eugeni, no s’havia volgut casar mai. “Hi tornaré”, va dir-se, “ara ja no vesteixo sotana”.

Un cop va haver despatxat amb en Dolç el qual va tractar-lo amb gest fred —es veia de lluny que li envejava el nou càrrec—, va anar a fer una ronda pels tallers i pels magatzems. Aquí s’hi va entretenir forçant els germans Alemany a fer-li un detall exhaustiu de totes les existències i les comandes pendents. Hi va haver un moment que va notar que l’Alemany gran es posava nerviós però va fer veure que no se n’adonava. Quan van acabar aquell inventari inesperat, en Roc, amb un mig somriure murri, va demanar:

—I els excedents que enviàveu al senyor Sans, on són?

El germans es van trobar atrapats i no sabien com sortir-se’n, de l’entrebanc. Mig quequejant, el gran va dir:

—De… de quins ex… excedents em parles?

—Vinga, vinga, no fem escarafalls, ara. Tots sabem de què va i, si us hi aveniu, tot continuarà igual. Només que en lloc de fer els tractes amb en Sans, els fareu amb mi. Això sí, tingueu en compte que no em deixo ensarronar, entesos?

Els Alemany van respirar alleujats. I tant, que hi estaven d’acord!

Amb les coses ben aclarides, en Roc tornà a Barcelona i anà a veure tots i cadascun dels “clients alternatius”. Algun va costar una mica de convèncer però amb molta mà esquerra el nou home de negocis va aconseguir la conformitat de tots; això sí, amb una condició diferent: no hi hauria ni albarans ni cap mena de papers, totes les transaccions es farien diners en mà.

La vida d’en Roc havia fet un gir de 180 graus. En un obrir i tancar d’ulls se li havia obert un món inesperat: els seus ingressos millorarien substanciosament i, a més, estimava bojament la Teresa. No se li escapava, però, que havia entrat en una espiral perillosa, caldria que estigués molt alerta, per això comptava amb l’Eugeni, que li mereixia tota la confiança.