XV. L’amic

L’Eugeni anava distret cap a la feina. Quan ja era a punt d’arribar a la Canadenca, va topar amb un nen que li va lliurar un sobre i va sortir corrents. Allò el va desconcertar i el va alertar. Havien acabat les manifestacions, però encara hi havia repressió. Per això, de seguida, després de guaitar discretament a banda i banda, se’l va entaforar sota la camisa i va continuar caminant com si res, intentant amagar el neguit. La por que havia vist als ulls del petit era el ressò exacte dels seus molts temors. L’hauria alleujat sortir corrents, com ell. Però…

L’Eugeni coneixia el sentiment de dubte, de por, que el va envair en rebre aquell sobre; era la història de la seva vida, emocions tan constants en ell que ja les reconeixia com a amigues. No obstant això, aquell nen, aquella mirada, el van inquietar profundament. Tenia por. D’una cosa estava segur, calia trobar el moment i el lloc oportú per obrir-lo i enfrontar-se al contingut.

Va ser un dia llarg, l’encuriosia i l’angoixava revelar el misteri. Li donava voltes tot treballant, el cap se li omplia de cabòries. La frisança es feia més i més insuportable a mesura que transcorrien les hores, cada minut se li feia etern.

Quan va tocar el senyal de fi de jornada, es va sorprendre. Feia poc que s’havia implantat la jornada de vuit hores i sentir la sirena quan encara no s’havia fet fosc el sobtava. Dissimulant la seva urgència va sortir sense saber cap on tirar. “Anar a casa?”, rumiava. “No, allà no estaré tranquil; a casa d’algun amic, potser?… Tampoc, massa preguntes… Al bar d’en Josep? Sí, allà ningú no em molestarà.”

Es va asseure en una taula apartada i va demanar un got de vi. Li tremolaven les mans i el cor li bategava més de pressa que de costum. Es deia: “Aquestes coses no m’haurien de passar, no estic preparat… Què em deuen voler? Tant de bo sigui una broma…”

Va estripar el sobre i no va poder ofegar la seva estupefacció: era del seu amic Ferragut! Per fi en sabria alguna cosa. S’havia rumorejat que l’havien matat uns policies quan intentava posar una bomba, però el cas és que mai no es va aclarir què havia passat, ni què se n’havia fet, d’ell. Semblava que s’hagués fos.

—Déu meu, Pere!, com t’he trobat a faltar!

Amb els ulls negats per l’emoció, va començar a llegir i es va adonar de com l’havia afectat la desaparició d’en Pere, potser l’únic amic autèntic de la seva vida.


Estimat Eugeni,

si llegeixes aquesta carta és que ja no sóc en aquest món. Els meus camarades te l’hauran fet a mans tal com els vaig demanar, de la manera més discreta possible. Com que t’espantes fins i tot pel vol d’una mosca… Et demano disculpes per endavant per aquest mal tràngol que t’estic fent passar.

T’escric des de la foscor d’una cel·la de la qual em penso que no en sortiré viu. Em van ferir de bala en una de les manifestacions i em van detenir. Aquí tancat bullo de febre i la infecció s’escampa. A ells tant els fa. Més aviat és el que esperen, que mori com un gos.

Ara mateix només em vénen a la memòria dues persones: el meu pare, que en pau descansi, i tu. Em sorprèn que després de les llargues discussions que teníem i de bregar amb els teus dubtes, les teves confusions i —perdona— amb la teva falta de valentia, que t’impedia implicar-te de ple en els nostres ideals, al capdavall siguis la persona a qui m’adreço ara que se m’acosta la fi. No sé com ni per què, però m’has calat tan endins que et considero l’únic amic que tinc.

No et creguis moltes de les coses que es diuen de mi, tot el que volen és treure-se’m de sobre.

Encara sento les teves paraules: “No hi ha cap violència positiva, l’apliqui qui l’apliqui i sigui quin en sigui el motiu”. Em menjo l’orgull i et dono la raó. Quan les repeties una vegada i una altra em treien de polleguera; estava ple de ràbia i no t’escoltava. Però ara m’asserenen. Com també les vivències amb els meus pares. Recordes que te’n parlava, de vegades? El meu pare, fins a la seva tràgica mort, em feia sentir la bondat com l’única manera de viure.

Tanmateix, l’explotació i els abusos que veig pertot arreu, m’omplien d’ira. Per això em semblava que el més important, el més lògic, era lluitar pels nostres drets; ja no veia on tenien cabuda la tendresa i la delicadesa. Hi rumiava sovint perquè, en el fons, volia ser com els meus pares, viure en pau i felicitat. Ho vaig intentar, vaig voler ser pacífic i solidari, però són tantes i tan descarades les injustícies que algunes persones infligeixen a la gent indefensa que em vaig embrancar per camins a voltes inconfessables, els camins de la violència, i vaig fer coses de les quals no em sento orgullós.

I ara la violència es torna contra mi, la violència dels poderosos, en aquest cas, la dels que no han de donar explicacions a ningú.

Ara valoro més que mai la nostra amistat, Eugeni: t’agraeixo la teva saviesa. No, no et sorprenguis: també cal ser valent per viure evitant la fúria i la venjança, i savi per tenir tan clar com tu que la violència no ens condueix a res de positiu.

Amic, segueix el teu camí de pau, de col·laboració i no de confrontació. No et deixis dominar mai per la ira i ensenya als teus fills que la veritat no s’imposa, ja que si ho fem la desvirtuem. Ara bé, Eugeni, també et demano una cosa: que vencis el teu egoisme, que la por no et faci tornar mesquí. Recorda els ideals de solidaritat que hem compartit.

Ets un bon home, Eugeni, i et dono les gràcies per haver estat al meu camí, per no haver-me condemnat mai tot i els meus sarcasmes i estirabots.

Adéu, amic.

Pere


Ple de tristesa, aquella nit l’Eugeni va arribar a casa anhelant trobar-hi amor i consol, car li calia assimilar la pèrdua de l’amic.

El que en Pere no va saber mai va ser que l’Eugeni no es va recordar de seguir els seus consells.