XIX. Al front

Fa un dia assolellat, és un matí de diumenge i la Maria Mercè i en Medir han anat amb la “golondrina” des del port fins a l’escullera. No hi ha gaire gent, en aquesta hora. El mar està en calma i és d’un blau verd intens. La barca els ha conduït com si fos una gòndola veneciana. En Medir pensa que és una gran joia seure al costat d’ella, que l’escolta amb tanta atenció. Somriu tot recordant que Desdèmona es va enamorar d’Otel·lo per les narracions de les seves aventures…

Al cap d’una estona, en Medir, finalment, li parla de la guerra, del front de guerra, de tot el que té amagat al fons del cor, enganxat com si no ho pogués portar a la superfície, com si no ho pogués fer pujar de les entranyes a la boca. La mira als ulls i aconsegueix treure’s aquell llast del fons de l’ànima i transformar-lo en paraules sentides, commoses. Obre la porta dels records, com si fos una gàbia on han estat tancats a les fosques i, lleugers com aus, aixequen el vol.

—Ja ho saps, la guerra esclata ací, a Barcelona, el 19 de juliol. I no triguen gaire a començar els bombardeigs i les cases ensorrades i els morts i ferits i la gana i les esglésies cremades…

—Me’n recordo. Jo tenia onze anys.

En aquesta edat ja s’entenen coses, de sobres. Sovint en queda el record per a tota la vida.

—En arribar el maig del 1938, als meus divuit anys, vaig ser cridat, junt amb els nois de disset i setze anys: la Lleva del Biberó. També van cridar les quintes del 1927, 1928 i 1929, la dels Vells, de trenta, trenta-un i trenta-dos anys…

—Tan joves els uns, pobrets; i els altres, la majoria casats i pares de família, oi?

—Sí, i tant… Després d’una setmana d’instrucció sobre com havíem de manejar els fusells i les baionetes. Em van destinar al front de Lleida, junt amb uns quants amb qui vaig fer amistat de seguida, de la meva lleva i un parell dels “vells”. Era molt a prop d’Abella de la Conca. Els adversaris disposaven de bons fusells, bons canons, tancs i avions, i nosaltres només teníem uns mals fusells russos, antics, que més d’una vegada explotaven a les mans dels qui els disparaven. Impotents, maldàvem per aturar-los. D’armes bones, només vam gaudir dels canons de Montjuïc i dels caces, els avionets que empaitaven els grans avions que bombardejaven Barcelona i que moltes vegades aconseguien tombar. Els canons també van disparar contra el creuer Baleares, que atacava la ciutat, i el van fer retrocedir, però no hi va haver tanta sort amb el Canarias, que ens va fer molt de mal.

—Sí, recordo els canons de Montjuïc i les bateries antiaèries del Carmel… I les sirenes que cridaven que baixessim als refugis i els esclats de les bombes, semblava que volien enderrocar tot Barcelona! A casa es va parlar molt d’una bomba que va explotar al mig de la Gran Via i va fer molts morts.

—Sí, a mi també m’ho van contar —continua dient en Medir—. Nosaltres, al front, en arribar la nit, quan cessaven tots els barbulls, enceníem un foc i, al voltant de les flames, perquè encara feia fred, ens dedicàvem a matar “tancs”… Saps què eren, els “tancs”? No? Doncs eren polls, que ens neguitejaven nit i dia, en teníem per tot el cos, a més del cap. Allò sí que era una guerra diària! Doncs bé, els “caçàvem”, els tiràvem en una capseta de llauna, buida, amb una mica de petroli calent i vèiem com anaven petant.

—No havia pensat gaire en com havia estat la vida dels soldats al front. El que em va impressionar més van ser les fileres de gent que anaven cap a l’exili, a les acaballes. A casa se’n parlava perquè un parent meu va marxar i mai més no em vam saber res.

—Al cap de vuit dies de ser al front, no sé si dir-ne sort, una matinada, amb el sol que tot just treia el nas, vet-ho aquí que sento un xiulet esfereïdor, acompanyat d’un bramul esgarrifós, provocat per un obús que explota molt a prop nostre i em veig alçat pels aires, per la força de l’explosió, més de vint metres lluny. Vaig caure a terra amb violència, al costat d’uns matolls.

—Mare de Déu! —exclama la Maria Mercè, posant-se les mans a la cara—. I què et va passar?

—Vaig quedar tot jo ple de trossets de metralla incrustada i, el que és pitjor, amb una ferida al peu dret d’on en sortien dos brolladors de sang de ben bé mig metre d’alçada. Jo que m’hi lligo una tovallola que porto a la motxilla i me la premo tan fort com puc fins que aconsegueixo aturar l’hemorràgia. Em fa mal el costat dret del pit i primer penso que és per l’esforç, però tot seguit veig que també me’n surt sang, però no tanta, per dos orificis, un d’entrada i l’altre de sortida, d’un bon tros de metralla. Després em van dir que tenia una costella trencada. Més endavant també vaig saber que el fragment de metralla, per la seva trajectòria, m’anava directe al cor, però va topar amb el petit bloc d’escriure i amb la ploma estilogràfica que portava a la butxaca esquerra de la caçadora de pell, pensa que no teníem ni uniforme, i que va desviar el recorregut. Sinó, hauria estat home mort a l’acte.

—Valga’m Déu!

—Guardo aquell bloc amb el forat al mig i les restes de la ploma com el tresor més valuós; els duc sempre a la butxaca, mira. Igualment conservo l’Escut de la Generalitat, que només porta les quatre barres i la paraula “Catalunya”, que dúiem enganxat al pit de la caçadora, perquè de “rojos”, nosaltres, res de res. En fi, encara tinc uns trossets de metralla, a l’espatlla i al braç esquerre. Mira, toca aquest del braç, més avall del colze. Si em diuen “toca ferro”, el tinc ben a prop, incrustat entre pell i pell. Apa, toca’l. Oi que fa gràcia…?

—Ai, Senyor, estic massa esgarrifada per riure…! I com t’ho vas fer per a aixecar-te, amb el peu ferit?

La veu de la noia es nota angoixada i en Medir li somriu i li agafa la mà per calmar-la:

—Estava sol, no podia veure si els meus companys eren morts o ferits, no se sentia cap crit ni cap lament. No em podia moure, de panxa enlaire, una mica protegit pels matolls, mirant com passaven els avions enemics, metrallant tot el que es bellugava. I així vaig passar tot el dia, amb la poca aigua que portava a la cantimplora i sense gens de menjar. El front de batalla en si era a sota, en un pla, i jo m’estava dalt del turó i els avions feixistes venien de l’altra banda de la muntanya. En fer-se de nit, arriben finalment els sanitaris, dalt de muls i mules. Porten benes, cotó fluix, esperit de vi i para de comptar. Diuen que qui es vegi amb cor de muntar una atzembla, que se l’enduran a un hospital de Solsona. I els que no, s’hauran de quedar, de moment, fins que vinguin uns altres que portin camilles i vehicles. Jo corro a dir que sí i em munten en un mul, sense sella, només amb una flassada plegada al damunt del llom. Veig que també en munten uns quants més, que no havia vist mai. I passen dotze hores eternes fins a arribar a l’hospital de sang.

—I et van tractar bé, a l’hospital?

—Tenia el dit gros del peu trencat i em van enguixar peu i cama, fins a sota el genoll. Em van atendre bé, els metges, s’ha de dir. Allà a l’hospital es menjava una mica millor que al front. El primer got de llet que em van donar em va semblar ambrosia. Vaig estar-hi poques setmanes. Després em van traslladar a un de Banyoles i, més tard, encara, a l’hospital d’ossos de Caldes de Malavella, situat a l’antic Balneari Prats, convertit després en centre sanitari.

»A primers de gener de l’any 1939 vaig demanar uns dies de permís per anar a Vidreres, a tres quilòmetres de Caldes, perquè sabia que s’hi havia traslladat aquell matrimoni gran a casa dels quals posava, a Gràcia, en Fortunat i la Conxita, perquè l’home hi tenia la casa pairal. Allà també hi vaig fer amistats, sobretot una nena de cinc anys, la Coloma, que sempre volia anar amb mi, perquè li explicava contes. De gana també se’n passava, al poble, més que a l’hospital, però m’hi sentia més lliure i, en no veure sempre ferits i moribunds, era tota una altra cosa. Amb la nena, de vegades ens assèiem en un marge, tocant a un camp de conreu, i em deia: “Ja en tinc un…!”. I havia arrencat un nap del darrere nostre i ens el partíem tots dos.

»Els pagesos sí que en tenien, de menjar, però el venien a gran preu i jo, amb la petita paga de soldat, no n’aconseguia gaire. Igualment els passava a la gent del poble que no tenien camps. I aquell any va fer molt de fred, un dels hiverns més gelats que recordo. Ens estàvem a la vora de la llar de foc, mirant les flames i enyorant la pau. També vam sofrir bombardejos, també.

El rostre del Medir s’ha enfosquit rememorant el passat. La Maria Mercè l’escolta aguantant l’alè.

—El dia 6 de febrer, tot el dia que sentíem xiular les bales pels carrers, van fer l’entrada triomfal els “nacionals”, com en quasi totes les terres gironines. Van entrar fent una gran ostentació de força, dalt les tanquetes, que portaven petits canons, i ells empunyaven les metralladores. Tot el poble dempeus a banda i banda dels carrers, obligats a saludar amb el braç enlaire, amb el palmell de la mà cap avall, amb els dits rectes.

»La majoria de soldats eren italians i es van distribuir per les cases de la vila. No eren males persones, encara que els italians tenen fama de covards… Per sort no hi havia cap moro, sinó ja haurien pogut tremolar totes les dones, joves i no tant.

»Van fer algunes maleses a les masies importants, com matar tots els garrins per fer un gran banquet, foradar les bótes de vi, del millor que trobaven. Recordo l’espectacle que vam contemplar a Can Flassià, atrets de matinada pel mugir de les vaques sense munyir, desesperades. Les bótes de vi reventades, un pam de mam per terra, on suraven pans sencers, inflats, i els soldats que dormien enmig d’aquell caos, ben borratxos. I, pertot, restes de garrins, gallines, pollastres…

»Jo no vaig ser mai molestat; és més, al casino jugava amb ells al billar, que hi tinc força traça i, quan feia alguna bona carambola, em deien que era coix, però no manc. Cap veí no em va denunciar com a combatent de la República, cosa molt d’agrair, perquè m’hi anava la vida o, almenys, la llibertat.

»Al cap d’un parell de mesos vaig poder tornar a Barcelona, dalt del sostre d’una camioneta de la llet, perquè les vaques de Vidreres assortien de llet una bona marca de la ciutat. Amb mi vingueren els Fortuny i la nena, l’home també havia estat ferit. El guix me’l van treure al cap de nou mesos de ser ferit i, a Barcelona, encara vaig anar amb bastó una temporada.

»Després d’alguns mesos de treballar en fàbriques poc importants, com ara a Cal Pelasquenes, vaig poderentrar altre cop a Corbatex, quan van tornar a tenir assortit de sedes com abans. Però ja res no va ser com abans…

En Medir, que té la mirada baixa, perdut en els records, l’alça i llavors veu els ulls clars de la Maria Mercè, que ha seguit el relat sense poder desviar l’esguard d’ell en cap moment, i aquells ulls estan lluents per les llàgrimes retingudes de la noia, commosa pel calvari que ha patit el xicot.

Per a fer-la somriure en Medir li diu que una de les ferides que també li van tractar, al primer hospital, eren les nafres que tenia al cul, després de les dotze hores de cavalcar sobre aquell mul, que tenia la gropa més aspra i rasposa del món…

Sí, la fa riure, però llavors és quan afluixa el control. Li salten les llàgrimes i li rodolen cara avall; en Medir no pot més i l’agafa entre els seus braços. Li besa les galtes salades pel plor i va baixant fins que arriba a aquells llavis tan dolços i ella no s’hi resisteix gens, al contrari, alça els braços fins a les seves espatlles, enllaçant-li les mans rere el clatell i així s’estan uns minuts, els més feliços de la seva vida.

En Medir pensa: “Aquesta noia és la meva, és la meva companya, és la meitat del meu cor… Aquesta emoció no l’he experimentat mai amb cap altre ser vivent. Es beu les meves paraules i les assaboreix com l’assedegat fa amb l’aigua… I jo l’estimo més encara des d’aquest moment, quan veig que s’uneix a la meva ànima pels sentiments que li inspiro. I, ara o mai, li ho he de dir i demanar-li si em vol acompanyar per sempre més, malgrat la incògnita del meu naixement, de la meva pobra feina d´obrer…”

I li ho diu, li confessa el seu amor, i ella, de la manera més natural del món li contesta que sí, que li correspon i que el vol continuar veient.

Abans de separar-se, ella li promet que ho explicarà tot a casa, als seus pares, i que si hi ha algun inconvenient de part d’ells, per la seva intransigència, ella ho superarà tot i defensarà el seu amor.