XIV. La Canadenca

L’Eugeni s’hi sentia perdut, en tot aquell món de la Canadenca. Venia d’un altre on tot era molt més tranquil i tant de batibull el marejava una mica. Feia la feina tan bé com sabia, de fet la feia bé, mai ningú no li va cridar l’atenció. La relació amb els companys era força superficial, només per demanar papers: factures, albarans… Ell no s’entretenia mai, ni en el treball, ni de casa a la feina o de la feina a casa.

Hi havia un xicot, obrer a la fàbrica, que feia el mateix camí que ell. Era molt extravertit i es passava tot el camí explicant-li coses. De mica en mica es van anar fent amics i de les foteses passaren a fer-se algunes confidències. En Pere Ferragut era molt idealista i sempre li parlava dels drets dels treballadors, que feien moltes hores, que guanyaven poc, que es deixaven explotar i no deien mai ni piu, però que no trigarien gaire a canviar les coses.

L’Eugeni el deixava enraonar; de fet, li agradava molt la rauxa d’en Pere. Ell no tenia esma per canviar res, tot li estava bé.

Li semblava que eren problemes que no l’afectaven, però aquesta percepció es va transformar quan vuit dels seus companys de l’oficina van ser acomiadats en oposar-se a guanyar menys a canvi de mantenir el lloc de treball. La resta de treballadors del departament, en solidaritat amb els acomiadats, van fer una vaga de braços caiguts al mateix temps que ocupaven les oficines demanant-ne la readmissió. Era el 5 de febrer de 1919. A l’Eugeni no li va quedar cap més remei que afegir-se als companys.

L’empresa va respondre desallotjant-los amb l’ajuda de les forces de l’ordre i acomiadant-los tots, 117. L’Eugeni es va trobar perdut, aquella situació el sobrepassava i temia perdre la feina, sobretot ara que la Rosalia estava embarassada. Tot i això, es deixava arrossegar pel seu amic a les assemblees dels acomiadats, encara que en Pere era de Tallers i continuava treballant, però bregava fort en favor de tots.

La CNT va constituir un comitè per dirigir la vaga amb l’esperança de fer-se respectar per la patronal i les autoritats. El 15 de febrer la CNT va fer una proposta de readmissió dels acomiadats i d’augment de sou. La direcció s’hi va negar i, sis dies més tard, la vaga es va estendre a tota l’empresa.

Riegos y Fuerzas del Ebro, nom oficial de la Canadenca, va deixar Barcelona a les fosques. Res no funcionava, els tramvies van quedar aturats al mig dels carrers. L’exèrcit es va mobilitzar per ocupar la planta però el Sindicat Únic va fer una crida general i s’afegiren a la vaga totes les empreses d’electricitat, gas i aigua de Barcelona per fer una major pressió en solidaritat amb els acomiadats. Es va demostrar la força de la CNT, que va aconseguir la paralització del 70% de la indústria de la ciutat.

En Pere Ferragut exultava, estava segur que ho aconseguirien. L’Eugeni cada vegada se sentia més proper als ideals d’en Pere, li naixia un neguit de solidaritat que mai no s’hauria imaginat que tindria. Es debatia entre aquesta nova sensació i els sermons d’en Roc, que li recomanava que no s’emboliqués en res, perquè en el fons a ells la feina de la Canadenca els servia només de tapadora i si el detenien o el despatxaven tot se n’aniria en orris.

El govern de Romanones es va veure obligat a actuar i el 8 de març va promulgar un decret militaritzant els reservistes-treballadors entre 21 i 31 anys. D’aquesta manera estaven subjectes a la llei marcial i, per tant, aquells que no anessin a treballar serien detinguts. Ferms, es van negar a fer-ho i tres mil van ser empresonats al castell de Montjuïc. L’Eugeni també. No se’n sabia avenir. Com caram s’havia involucrat fins a aquell punt? En la incertesa d’aquells dies va jurar que mai més no el tornarien a enredar.

Tota la ciutat n’anava plena, dels empresonaments. El resultat d’aquesta acció fou la de la taca d’oli. Gairebé tots els sectors es van sumar a la vaga: arts gràfiques, carreters…, fins que el 12 de març ho van fer els treballadors dels tramvies.

Les assemblees sindicals es feien en la clandestinitat i es publicava il·legalment Solidaritat Obrera. Salvador Seguí, el Noi del Sucre, era l’heroi d’en Pere Ferragut, que no havia estat detingut. Anava a tot arreu on ell havia de parlar i se sabia trossos d’aquelles arengues abrandades.

En Roc s’havia posat a la butxaca alguns peixos grossos, aquells que, com qui no vol la cosa, paraven la mà per fer la vista grossa en els tripijocs que l’exseminarista tenia tan ben organitzats i, fent valer les seves influències, va aconseguir treure l’Eugeni de Montjuïc.

A partir d’aleshores, per més que en Pere li volgués encomanar les idees del Noi del Sucre, ell, escarmentat, no en va voler saber res més.

El 17 de març s’arribà finalment a un acord: llibertat per als empresonats, readmissió sense sancions, ascens dels salaris. I sobretot, la jornada de vuit hores; en Pere, eufòric, va regalar a l’Eugeni un rellotge de butxaca per celebrar-ho.

Tot i això, encara hi va haver aldarulls, els companys d’en Pere volien més i, en una de les manifestacions, la policia en va detenir uns quants. L’Eugeni no va tornar a saber res més d’en Ferragut. Va ser aleshores que es va adonar de com estimava aquell xicot, com admirava la rauxa i la companyonia que havia demostrat. L’enyorava i, en els moments que el recordava, que eren molts, un rau-rau li feria la consciència.

Tanmateix, els germans Puig i Claravall van anar enfortint la trama que els començava a reportar beneficis sucosos.