XIII. La fàbrica

Quan el noi arriba a la cita, la Maria Mercè s’esvera:

—Medir, et trobo una mica pàl·lid, fas mala cara… Que t’ha passat res?

—Sí, em fa mal l’espatlla dreta. És que avui, a la fàbrica, m’ha passat un cas com un cabàs…

—I doncs?

—M’estava enfilat dalt de tot de l’escala, la més llarga, per revisar uns cables del sostre, quan m’ha relliscat l’escala de sota els peus. He tingut el temps just per agafar-me, només amb una mà, a la biga, mentre l’escala queia a terra amb un gran estrèpit. Els de més a prop han corregut a veure què havia passat, també atrets pels meus crits, val a dir… M’han posat altra vegada l’escala oberta a l’abast dels peus i he pogut tornar a baixar sense problemes, però l’ensurt ha estat general i, per part meva, no cal ni dir-ho!

En veure que la noia s’ha quedat blanca de la impressió, en Medir fa una rialleta i, per animar-la, plagueja:

—Sort que tinc aquesta enorme força —diu, tot fent posturetes i ensenyant els bíceps—, ehem, ehem, i m’he aguantat, amb tot el meu pes, en un sol braç. —Fa una ganyota, quan el gest li provoca una fiblada a l’espatlla lesionada—. Mira, un altre dia que no estigui adolorit, et faré una demostració. Puc aixecar una cadira agafant-la per una pota, amb una sola mà i aguantar-la així, ben dreta, una bona estona…

La noia ara, ja riu.

—Ai, Maria Mercè, sempre aconsegueixo fer-te riure, després d’un relat dramàtic. I jo sóc el qui més en gaudeixo, en veure’t les dentetes i com et puja el color a les galtes… I ara encara més, he! Però ja es comença a fer fosc, potser que entrem a l’envelat.

Un cop asseguts, en Medir continua xerrant:

—És tot un món, la fàbrica. Abans les teixidores del cotó eren considerades dones més vulgars que les de la seda, de més baixa categoria. Eren com les tabaqueres d’Andalusia, que tenien fama de ser dones qualssevol. En canvi, les de la seda eren més escollides, més fines. Amb l’arribada d´immigrants d’Andalusia, de Múrcia i d’Extremadura, la cosa ha canviat i aquesta selecció ha desaparegut. A mi, les treballadores sempre m’han mirat amb bons ulls, igual que els contramestres i els ajudants, els aprenents i fins el majordom. El qui no m’ha mirat mai bé, des de sempre, ha estat l´escrivent: en Ricard, que és el nebot de l’amo, el senyor Andreu. A la més mínima ja discutim, però sempre és ell qui comença i qui prova de posar-me entrebancs. O bé em fa el buit. Avui mateix, amb l’incident de l’escala, l’únic que ha dit és que valia més que no fes perdre temps a tothom fent el mico d’aquella manera! Pots comptar, quin personatge. Si m’hagués trencat la carcanada no hauria ni pestanyejat. D’altra banda els accidents són cosa corrent, a les fàbriques. No fa gaire temps, en una fàbrica veïna, la de l’Atzavara, del carrer de l’Escorial, n’hi va haver un de greu. Una teixidora es va ajupir massa a prop del bombo d’un teler en marxa…

—Què és el bombo? —l’interromp la noia, sempre curiosa.

—El bombo és un cilindre guixut que va de banda a banda del teler, horitzontalment, i cargola la roba acabada de teixir per la llançadora, que corre de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, contínuament, intercalant el fil de les bitlles amb l’ordit, que va baixant vertical, des de les troques que les devanadores han fet cargolar abans. Doncs bé, se li van enganxar els cabells, que els duia llargs. I el timbal cilíndric, seguint el seu procés, li va anar cargolant els cabells, amb tota la força que portava, i els hi va anar enroscant, enroscant, fins a arrancar-los-hi del tot, junt amb la pell de la closca, i li va deixar el crani en carn viva.

—Mare de Déu! I es va curar…?

—Sí, no pateixis, aquesta noia s’ha recuperat i torna a treballar. Sempre amb un mocador lligat al cap, tant per a la feina com pel carrer i tot. Ara bé, l’altre dia, una teixidora nostra, bastant jove, que també porta els cabells arrissats ben llargs, es va ajupir massa a prop i el tambor del teler va començar a recargolar-li els cabells; ella va xisclar amb tota la seva veu i tothom hi va córrer fins i tot els que no havien sentit el xiscle, perquè encara que els telers fan molt de brogit, les nostres oïdes se’ns hi han avesat tant que qualsevol soroll diferent dels normals ens fa parar l’orella de seguida. Un dels primers a arribar-hi vaig ser jo, que hi era a la vora… Vaig aturar el teler, vaig agafar el bombo amb tota la meva força i el vaig fer recular, fins que es desprengueren els cabells entortolligats. La noia va caure desmaiada, pel dolor i l’ensurt. Tenia tota la clepsa vermella i en alguns punts a punt de sortir-li sang, però el mecanisme no va tenir prou temps per arrencar-li cap cabell. Diria que només va venir de segons.

—Quin ensurt!

—Sí, allò va ser un bon sarau. Tothom havia aturat els telers i totes les obreres feien rotllana al voltant nostre, atenent la noia i felicitant-me, totes amb les llàgrimes als ulls. Tothom menys en Ricard, que se’n va tornar al despatx sense dirigir-me la paraula i remugant. Llavors vaig donar l’ordre que totes les teixidores que portessin els cabells llargs, se’ls recollissin en monyos o trenes o amb un mocador, al seu gust, però que no anessin mai més amb les cabelleres deixades anar. O si no, les faríem anar amb els cabells curts. Els vaig recordar que, al final de la guerra, ja havien donat l’ordre que se’ls tallessin, els cabells, per la plaga de polls que portaven totes al cap, una passa terrible. I que se’l netegessin bé amb petroli o esperit de vi, diàriament. I es va aconseguir aturar-la. I això d’ara també s’ha acomplert, sense haver de repetir-ho. Amb l’esglai d’aquests dos casos n’hi ha hagut prou. Ara bé, en Ricard ha fet tan mala cara com si hagués estat tot culpa meva.

En Medir se sent afalagat de veure com l’escolta. Li sembla fins i tot que ella el veu gairebé com un heroi i, per la cara que fa, li sembla que se’n sent orgullosa. I ell, ell només voldria que el temps s’aturés per poder estar més estona al seu costat.

—Aquesta noia, la texidora, és molt religiosa. De les de veritat, ei. És sòcia del Patronat Social i Escolar d’Obreres del Poblet, situat prop de la Sagrada Família.

—Què és, aquest Patronat?

—És una associació fundada per un sacerdot, també dels de bona fe, que també n’hi ha. Home adinerat, es va gastar tota la seva fortuna en aquesta fundació, que és una veritable meravella per la tasca que fa a favor de les obreres. Hi ha classe de primeres lletres, de matemàtiques, de tenedoria de llibres, de tall i confecció… En fi, que fa que les obreres que vulguin millorar la seva cultura, que vulguin treballar en una oficina, que es vulguin dedicar a la costura, ho tinguin a l’abast.

—Caram!

—Hi ha una cooperativa on venen llençols en peces, tovalloles, tovalles, etc., i a molt bon preu. Hi ha sala d’actes amb un gran escenari on fan teatre les mateixes treballadores, a més de la capella, és clar, això no podia mancar. Però és una obra molt bona, en tots els sentits. També hi ha cambres per a acollir totes les que no tenen familiars, quan es jubilin. És un edifici molt gran, amb dos pisos i un pati molt espaiós, amb molts arbres i plantes i bancs per a seure-hi.

En Medir, que s’havia quedat callat un moment, continua enraonant, però ara amb un posat més seriós:

—Al fundador, mossèn Ramon Balcells, el van matar l’any 1938, quan fugia cap a França, després d’haver deixat tots els documents legalitzats perquè quedés tot per a les obreres. Potser si hagués marxat més aviat s’hauria salvat, qui sap. El cas és que abans d’arribar a la frontera, els dos homes que se l’enduien amb un auto, tot pagat per ell mateix, el van portar a un bosc solitari, el van fer baixar del cotxe i li van disparar per l’esquena. Deurien pensar que portava molts diners i, pobre home, en portava molt pocs. Va ser una llàstima, perquè era bo de veritat.

En Medir ha anat abaixant la veu. Parlar de certes coses, en aquests temps, és perillós, però confia en la discreció de la Maria Mercè, com si la conegués de sempre.

—N’hi va haver d’altres, de casos així; i alguns que s’ho mereixien, val a dir. A tot arreu hi ha de tot, som persones humanes… Mira, té, els mateixos que fan anar Franco sota pal·li, sent com és un assassí, un criminal de guerra! Aquests sí que haurien merescut la mort, abans que poguessin fer aquesta insensatesa, aquest veritable bunyol històric.

La noia mira a banda i banda, sorpresa de la franquesa que li demostra el noi.

—Saps, Maria Mercè —li diu encara més fluixet—. Un contramestre em va explicar que morí un germà seu i l’home es va posar corbata negra, amb la granota i la camisa, també blau marí. Anava amb dos companys més i la seva filleta, passejant, quan uns falangistes el van aturar i li van demanar l’acreditació, ja que anava vestit com ells. “No en sóc pas, de falangista, jo. Vinc de la feina i porto dol pel meu germà, que fa pocs dies va morir.” Doncs no s’ho van creure, tot i el testimoni dels seus companys i ja se’l volien endur a la comissaria. Sort que se li va ocórrer assenyalar la nena, que duia llaços negres a les trenes, pel dol de l’oncle. Aleshores es van convèncer i el van deixar tranquil.

—Estem ben apanyats —respon la Maria Mercè—. Ni podem parlar la nostra llengua en públic per mor de ser tractats de “rojos separatistas” i ens recorden sempre: “¡hable en cristiano!”.

—I per què “rojos”? Jo no en sóc, de comunista. Nosaltres només vàrem ser combatents de la República Catalana. Per què ens ho diuen? Vaig haver de fer el servei militar quan van cridar la meva lleva, la del 41, en complir els vint-i-un anys, malgrat haver anat al front el 38. Sí, noia, sóc de la lleva del biberó. Però, bé, no podia negar-m’hi pas, dient que ja hi havia anat, perquè encara me l’hauria carregada per haver lluitat contra ells! Potser hauria acabat fent de paleta-esclau a les obres del Valle de los Caídos, com aquells dissortats presoners polítics que vaig veure l’any passat, quan hi vaig anar, fent el turista, que sempre més me’n penediré. Pujant les escales del gran monument hi vaig trobar una colla de treballadors demacrats, esgotats, asseguts a terra perquè no podien més, amb la càrrega de maons lligada a l’esquena, apuntats per les metralletes dels grisos, ben descansats davant seu.

La conversa s’ha tornat més ombrívola però també més íntima. Es fa el silenci, tots dos es miren intensament. És el darrer dia de les festes de Gràcia, i els costa decidir-se a marxar.

—Veig que es fa tard… —fa la noia, indecisa.

—I si demà anem al Parc Güell, què et sembla? Sí, ja sé que al Guinardó hi teniu la Font del Cuento. També hi anirem un altre dia, si me la vols ensenyar. Però demà, que sembla que farà bon sol, podrem fer una bona passejada i admirar aquesta obra primorosa de Gaudí. S’hi estarà bé. I em fa molta il·lusió ensenyar-te’n tots els racons.

La Maria Mercè hi accedeix, contenta, i en Medir esclata de felicitat. Li costa dir-li adéu i marxar, l’abraçaria i li faria un munt de petons, però sap que encara no pot ser. S’acomiada amb un “adéu-siau, bonica, fins demà”, respira fondo i gira cua abans que traspuï massa el seu desig. Se’n va comptant les hores que falten per tornar-se a trobar.