XII. Converses

A l’envelat de la Virreina, escoltant “Dos gardenias para ti” pel gramòfon i acompanyada per l’orquestrina, la Maria Mercè i en Medir es retroben, més per conversar que per ballar. I així recomença altra vegada la musiqueta, més real, dels relats del noi.

Li parla de la fàbrica, dels treballadors, de moltes anècdotes viscudes i de vivències no tan alegres, escenes de la vida quotidiana, hores dramàtiques i tot. Com la història d’aquella teixidora que, dreta davant el teler, va rebre l’impacte de la llançadora. Amb la força que duia i la velocitat, es va desviar i se li va clavar en un pit. Va ser una ferida greu, però neta. Al cap de poques setmanes ja tornava a la feina, ben recuperada i sense conseqüències.

—… això sí, els va quedar a totes molta por —conclou en Medir.

—No m’estranya gens —fa la Maria Mercè, amb els ulls com taronges.

—Sap que a la fàbrica hi ha una teixidora que és daltònica? Sí, no diferencia el color vermell del verd, quina cosa més estranya, oi? Més ben dit, el que té, més que daltonisme, és acromatisme, sembla que no veu més que el blanc i el negre, amb totes les varietats dels grisos.

—S’ho deu passar ben malament, pobra!

—L’altre dia m’explicava que té una nebodeta de tres anys que li tria els fils de colors, perquè quan ha de cosir alguna peça de roba o posar un botó, ella no sap el fil que convé i s’ha de refiar de la nena, que sempre ho encerta, és clar, no té aquesta… diguem-me malatia o defecte. Cada vegada que ha de canviar la bitlla que va dins la llançadora, seguint el model de teixit que li donen, la feina és seva per posar-hi el color que cal, perquè veu iguals el rosa, el blau cel, el verd poma, el groc clar, el lila pàlid… Igualment no distingeix el marró del granat, el negre del blau marí; només veu les tonalitats, clar o fosc. Si no la pot ajudar cap companya en aquells moments, quan se n’adonen els altres i l’avisen, moltes vegades ha d’escórrer ben bé un pam de teixit, perquè ha posat els colors d’una manera que allò és un caos.

—I encara es deu pensar que ho ha fet bé. Quin cas!

—No deu saber què són els colors, deu ser com els cecs de naixement, que no saben què és la llum, perquè només veuen la foscor, no et sembla…?

No se n’ha adonat i ha començat a tutejar-la. Ella sí que s’hi fixa: ara obre i tanca els ulls més ràpidament i se li desclouen un xic els llavis, amb un començament de somriure dissimulat i vivaç.

—Fa molt que hi treballes, en aquesta fàbrica? —pregunta, tutejant-lo també.

—Des del 1934. M’hi va enxampar la guerra, jo tenia setze anys, llavors. I encara que els bombardeigs m’espantaven com a tothom, tenia una mena d’orgull de no manifestar la por. I mentre els altres tremolaven i ploraven, jo encara treia forces de flaquesa per fer brometes i els ajudava a passar aquells moments de nervis i de basarda. Al cap d’un any, la fàbrica va acabar les existències de seda natural i artificial, perquè estaven tancades les fronteres, i les obreres treballaven les hores que corresponien fent jerseis per als nostres combatents. Conservo una fotografia d’aquells anys on es veu reunit tot el personal de la fàbrica: l’encarregat, que en llenguatge fabril se’n diu majordom, saps? I els contramestres, que són els qui arrangen els telers quan s’espatllen, cosa que passa molt sovint, tot i que són dels més moderns, els Jacquard. De vegades, cal molta teoria i molta pràctica per solucionar aquests problemes. També hi surten els ajudants de contramestre i els aprenents. I les noies: les teixidores, les ordidores, les debanadores i les espinçadores, fent mitja totes, assegudes al pati de la fàbrica.

—Què fan les espinçadores?

—Doncs els porten les peces acabades, en una màquina especial que va descargolant la roba davant seu, en una taula adequada. I la fan córrer a poc a poc, mirant-la amb tota atenció i, quan veuen un embolic de fils, que moltes vegades n’hi ha, amb unes pinces (per això se’n diuen espinçadores) el van arrencant amb molta cura, fins a deixar la tela neta. Quan l’embolic és petit, se’n diu escarabat i quan és més gros, se’n diu lloro. Quan n’hi ha algun de massa difícil per a netejar-lo, no hi ha més remei que tallar la peça i treure’n el tros malmès i, si el bocí que queda sencer és massa petit per a fer una corbata, el deixen a banda, per llençar-lo, i després la mateixa màquina va cargolant altra vegada la peça, a punt de tallar les “mides” per a les corbates. També vol molt d’aprenentatge, no ho pot fer qualsevol. Tothom pot remenar el sac de les deixalles, per si pot aprofitar alguna cosa, però quasi sempre són trossos força petits.

El noi li explica que, darrerament, el Sindicat de Contramestres de Gràcia li ha demanat que s’ocupi de crear una petita biblioteca, al mateix local del Sindicat, al carrer Gran, perquè ell hi entén força, de llibres. L’ajuda el seu amic, en Miquel Llopart, i tots dos ho fan de bon grat.

També li parla del seu servei militar a cavalleria.

—Doncs sí, vaig ser soldat de cavalleria. I, per la meva alçada, vaig ser nomenat batidor, que és l’equivalent al gastador en la infanteria. Vaig fer-hi bons amics, sobretot aquells que vas conèixer el primer dia a l’envelat. Bons nois, oi?

La noia deixa anar una rialleta.

—Sí, ja pots riure, ja… Ai, Maria Mercè, quan vaig veure’m tan mudat, tan ben muntat en aquell preciós cavall! Amb aquella sella tan còmoda, amb els estreps, les brides a la mà esquerra, com es fa per tenir lliure la dreta per a brandar l’espasa o el sabre, el cenyidor a la cintura del luxós uniforme, la gorra de plat… No m’ho podia creure. Si m’haguessis vist! Semblava un general.

Li explica que va tenir bons manaires al servei: caporals, sergents, capitans i, sobretot, bons cavalls. I quins cavalls, tots amb el seu caràcter!

—No són gaire diferents de les persones, encara que més agraïts i fidels, potser… Tenen el seu tarannà i els arribes a conèixer bé, més que segons quins éssers humans. Hi havia un capità que procurava que, de tant en tant, donessin a les bèsties faves assecades, que portaven en grans sacs i les posaven als cóms. I els cavalls se les menjaven a cremadent, amb un sorollet… Igualment amb la sal, que n’hi poses de ben granada a les menjadores i la devoren. Ara bé, els capitans que no els donaven aquests pinsos extres, es devien embutxacar els diners que costaven, perquè tots tenien la mateixa assignació per a gastar en les nobles bèsties. A tot arreu hi ha espavilats. —En Medir abaixa la veu abans d’afegir—: I a l’exèrcit del dictador n’hi havia una bona pila!

—M’agraden els cavalls, són simpàtics i molt nobles, però fan molta pudor…

—I tant! Tot i que els netejàvem i els raspallàvem cada dia, cosa que els agradava molt i ens ho agraïen amb els seus renills, però… És clar que ens acostumem a tot, però quan anàvem en formació i vèiem que el de davant aixecava la cua, ja et podies preparar perquè, encara que no defequés en aquell moment, feia unes ventositats pudents que et deixaven ben marejat. Per això quan algun company es tirava un pet, cosa molt normal, dèiem: “ja ha aixecat la cua”. I perdona’m per la grolleria, eh? Però és que la cavalleria també té el seu argot, com el del ram tèxtil, com el dels pescadors i els mariners. Mira, jo era un quota, no com els antics, que pagaven un altre noi perquè anés en lloc seu a la guerra de l’Àfrica. Però tenia avantatges, també: com ara que podia anar a dormir a casa i, de bon matí, tornar a la caserna. Sempre caminant, fins a la plaça d’Espanya, que hi ha un bon tros!

Perquè encara rigui una miqueta més, li explica una anècdota del Bermúdez, un dels nois que l’acompanyaven el dia que es van conèixer.

—…era un personatge força còmic malgrat ell mateix, per la poca traça que tenia per a tot. Jo diria que tenia molt mala “pata”, pobre! El cas és que la cavalleria s’ha de muntar pel cantó esquerre, i posant el peu esquerre a l’estrep; llavors fas força per enlairar-te i aterres damunt la sella, mirant vers el cap de la cavalcadura. Doncs bé, ell hi posava el peu dret i, en fer el saltiró, es trobava muntat del revés, de cara a la cua del cavall. Ja et pots pensar quines riotes de tots els soldats, els caporals i els sergents! No va ser castigat mai, ja consideraven que tenia prou càstig en veure’s ridiculitzat davant de tothom. I sí, al final ho va acabar fent bé, no pateixis… Aquells mesos van passar volant. I després vaig tornar a incorporar-me a la feina, que me l’havien reservat, com és la seva obligació. I, en tornar-hi, no vaig ser ajudant gaires mesos més, al cap de poc em van fer contramestre i vaig guanyar de seguida més bons centimets.

La noia està embadalida i el mira amb aquells ulls tan bonics que té. Ell comença a pensar que se n’està enamorant. Ella s’arrauleix al seient i espera amb delit que segueixi enraonant. Però s’ha fet tard i acorden, com ja s’ha fet costum, retrobar-se l’endemà.