XI. A Gràcia

És un esplèndid dia d’estiu del 1945. A Gràcia comença la famosa Festa Major. És el 16 d’agost.

En Medir amb tres dels seus amics, tots ells genets d’una de les Colles de Sant Medir, va cap a la plaça del Diamant on hi ha un dels envelats. El Bermúdez i en Ramon són companys seus del servei militar i en Miquel Llombart és contramestre tèxtil, com ell.

—Fem una mica de volta primer —proposa en Ramon— que així veurem alguns dels carrers guarnits.

—Tens raó, noi! —diu en Medir—. M’han dit que el carrer Verdi està molt bé, tant el tros de dalt com el de baix!

En Medir no té cap pressa per anar a l’envelat. Mentre passegen pels carrers, tot admirant els guarniments, va barrinant: “Però com és que m’he deixat convèncer per anar a ballar? Si ni en sé ni m’agrada! Que no em vinguin amb música moderna ni balls, fora dels valsos, i encara, per escoltar-los.”

A ell, el que l’apassiona és la música clàssica, com la simfònica i l’òpera. I el que també li fa goig és llegir llibres! Les poesies de Verdaguer…, els clàssics catalans, espanyols i francesos…, Victor Hugo, Jules Verne…, els d’aventures de Zane Grey, de Rafael Sabatini…

—Renoi! —diu el Bermúdez—. No sé pas quin carrer m’agrada més! Els trobo tots magnífics!

—Alegra aquesta cara, Medir! —l’anima en Ramon—. Ja veuràs que bé que t’ho passaràs amb uns quants boleros i fox-trots!

En Medir somriu. De fet, tant se li’n donen, a ell, pasdobles, boleros, tangos o les cançons d’Antonio Machín i d’altres. Però aprecia molt aquells amics. Tant hi han insistit que, per fi, ha acceptat d’anar amb ells. Li ha sabut greu desairar-los.

—El que et passa a tu, Medir —diu en Miquel—, és que ets massa tímid! Et convé relacionar-te, creu-me. Veuràs quines mossetes més simpàtiques que trobarem a l’envelat!

En Miquel no va errat del tot. A en Medir, les circumstàncies de la vida li han marcat el caràcter. Era orfe. L’havien trobat, vint-i-cinc anys enrere, nadó de pocs dies, al carrer Gran de Gràcia, embolicat amb bolquers i plorant d’una manera detonant. El recolliren i el portaren en un orfenat.

N’havia sortit, als onze anys, per anar a l’Escola de Montserrat, junt amb dos amics, perquè allà perfeccionaven la llengua i ensenyaven molta música, encara que no tanta com a l’Escolania. En va eixir als catorze anys, que era l’edat màxima per a triar si volien seguir com a novicis o bé sortir-ne definitivament i posar-se a treballar. Els altres dos nois s’hi quedaren.

El seu mentor li va proposar anar a treballar en una fàbrica tèxtil, com tantes n’hi havia a Gràcia. Anava a menjar i a dormir a casa d’un matrimoni gran, sense fills, en Fortunat i la Conxita, al carrer de Montmany, no gaire lluny de la fàbrica. Ja podia pagar la modesta despesa.

Aquella fàbrica era de roba de fer corbates, de seda natural més que res, però també de seda artificial, anomenada raió, més coneguda amb el nom francés de rayon. Es deia Corbatex, ubicada al carrer d’Alegre de Dalt, cantonada amb Providència.

Hi havia entrat com a aprenent de contramestre i després va passar per l’etapa d’ajudant. Va destacar de seguida per aprendre-ho tot ben de pressa i per la seva traça. I no es queixava mai, per feina que li donessin.

Ben aviat va ser molt apreciat pels altres treballadors, pel seu caràcter tranquil i alegre al mateix temps, pel seu somriure franc i afectuós i per les seves brometes agudes, de vegades iròniques però sempre prudents, procurant no molestar mai ningú.

Hi havia força noies, també, a la fàbrica, però totes més grans que ell i no es va relacionar sentimentalment amb cap.

En entrar a l’envelat, molts esguards femenins el segueixen amb atenció. És alt, ample d’espatlles però esvelt, d’ulls negres, cabells castanys llisos i nas aguilenc.

Ara es nota l’escalfor a les galtes i no solament per la temperatura i la xafogor. Té por de fer el ridícul. El jovent balla a ritme d’un pasdoble que toca l’orquestra. També hi ha parelles assegudes i dretes, parlant i festejant, i alguns nois sense parella, dempeus, a tocar de les veles laterals.

Els seus tres amics es dirigeixen de seguida a tres noies molt elegants que estan assegudes i els demanen per ballar. Elles accepten de bon grat però, en les voltes i revoltes de la dansa, no paren de mirar el xicot. I és que en Medir s’ha quedat dret. Se’l veu una mica cohibit. Els amics també se’l miren i li fan ganyotes, més o menys dissimulades.

Al final es decideix i va a buscar una rossa, vestida de color blau cel, que ja fa estona que li somriu. Però… és tan maldestre! Al cap de tres minuts ja l’ha trepitjada tres vegades i ella li demana que la torni al seient.

En Medir se sent una mica frustrat, però hi torna. Aquesta altra és moreneta, vestida de vermell i amb un somriure atraient. Però l’estalona igualment i ella, al cap d’una mica, li diu que ha vingut a ballar i no a que li malmenin els peus i les sabates.

Encara ho intenta una vegada més, sense èxit. Al final s’asseu en un racó i, quan els companys li fan senyals, contesta que no amb el cap, sense ni un somriure, cosa estranya en ell.

Hi ha una noia que fa estona que l’observa. Es diu Maria Mercè. És la primera vegada que va a un envelat. Amb unes amigues, han volgut conèixer les Festes de Gràcia. Per fi ha aconseguit el permís del pare per anar a ballar. Li han agradat de seguida els ulls negres, lluents i francs, d’aquell noi i l’expressió de bondat que fa. Ha seguit tot el procés fins que ha vist com abaixava els ulls a terra i els colors li fugien de les galtes.

S’hi apropa i decideix parlar-li.

—Dispensi, que està ocupada, aquesta cadira?

—No —contesta ell amb un fil de veu, sense mirar-la.

—Doncs si no li fa res m’hi asseuré jo —diu ella, ben decidida— i així li podré dir que fa estona que veig aquesta odissea que està passant per no saber ballar. Això no l’ha d’amoïnar. Miri, si vostè vol, jo n’hi puc ensenyar. Veurà com n’aprendrà de seguida.

En Medir aixeca per fi la mirada i queda sorprès de la bellesa que té al davant i li retornen els colors a les galtes, ara força més que abans.

—Oh, doncs no sap com li ho agrairia —aconsegueix contestar, traient forces de flaquesa—: em sembla que em convé, per treure’m aquest rovell de sobre, més que res, dels peus.

—Així m’agrada —l’encoratja ella—. Quan vulgui podem començar.
—Bé, jo… —fa ell, una mica espantat de tanta empenta—. Primer voldria saber qui és aquesta senyoreta tan bonica… —I, somrient, afegeix—: i què ho fa que s’hagi fixat en la meva dissortada manera de moure els peus.

—Home, no s’ha de capficar per tan poca cosa, aquestes noies no han tingut gens de paciència… I a mi m’agradaria passar-li una mica de gràcia melòdica.

—Gràcies, moltes gràcies. Per cert, em dic Medir… I vostè?

—Maria Mercè. Sóc del Guinardó, tot i que sempre he sentit molta simpatia per aquest barri i la seva gent, tan neta i tan treballadora.

I així continuen enraonant, mirant-se als ulls. La veu del noi també és molt agradable, atenorada, i ella no es cansa d’escoltar-lo. A més, no parla com els nois que ha conegut fins ara. Li parla de llibres i de bona música.

Quan comença el Ball de Rams, ell li compra la toia i ella, molt contenta, l’agafa i l’estira per fer encara que sigui un simulacre de ball, i així s’estan uns moments amb les mans entrellaçades.

Queden per trobar-se l’endemà, a la mateixa hora, però en un altre envelat, el de la plaça del Sol.

—Per variar una mica —diu ell, però més que res perquè no el reconeguin aquelles altres xicotes, les estalonades…!

L’endemà, a les quatre de la tarda, es troben ben puntuals. Aquest cop, sense els tres amics. A tots dos els sembla que fa una eternitat que no s’han vist. Se saluden amb una encaixada perquè, en aquesta època, no és ben vist fer-se petons un noi i una noia que no són de família.

Busquen un raconet on no convergeixi gaire la llum de les làmpades, tots dos de mutu acord.

S’expliquen coses de la seva vida. Ella aviat enllesteix perquè té ganes de saber més coses d’ell i en Medir, sense proposar-s’ho, li acaba explicant més del que mai no ha dit a ningú. Els ulls clars de la Maria Mercè sembla que li escorcollin l’ànima i ell va parlant, parlant, sense aturador.

La Maria Mercè se l’escolta, embadalida. Ningú no li havia parlat mai així, tan franc, tan entusiasmat, però també hi deu tenir part la veu càlida, les paraules tan ben trobades i l’esguard afable i comunicatiu del xicot. I les mans, de dits llargs i ben fets, d’ungles sempre netes malgrat el seu ofici perquè, normalment, els altres treballadors les exhibeixen negres, brutes pel contacte amb el greix dels telers.

No els importen les brometes amistoses dels altres nois i noies. Tenen ganes de saber més detalls l’un de l’altre.

—Caram, no pararia d’explicar-li coses, però la dec cansar, tot i que sigui tan gentil de no demostrar-ho, que fa de molt mal dir…

—I ara…! No veu com l’escolto, que sóc tota orelles i tota ulls…?

—I els ulls més bonics que he vist en ma vida. Només per aquest esguard ja val la pena explicar-li tot aquest reguitzell d’aventures i desventures… Però s’ha fet molt tard, i demà m’he de llevar a les cinc del matí; entro a treballar a les sis, sap?, i no tinc més remei que anar a dormir a les deu, sinó no hi haurà qui em mantingui dret i amb els ulls oberts. Però m’agradaria molt tornar-la a veure.

—On? —fa la Maria Mercè amb un somriure.

—A la mateixa hora però en un altre envelat. El de la plaça de Sant Joan; bé, el nom oficial és plaça de la Virreina. Què li sembla?