X. La guineu

Durant un temps en Roc viu amb el vigilant de la fàbrica, en Damià, vidu de fa tres anys i mancat dels dits d’una mà a causa d’un accident, en voler desfer una filagarsa que encallava la màquina. Aquest bon home el posa al corrent de tot el que fa referència a Can Remolins “dels collons”.

S’assabenta de la fabricació de fils amb tots els ets i uts. Sedalines, fils moliner, fils de brodar, fils perlé, són una novetat per a en Roc.

Li explica que el metge, el doctor Narcís, ja va néixer a la Colònia i que és fill de l’antic metge, el doctor Joaquim Molins, fill de Vic. Per això coneix molt bé tothom i sap del mal que pateixen abans que el facin cridar. De mossèn Antoni no en vol ni sentir parlar: “Si ell no s’hi hagués ficat…”, diu només, i en Roc no el pot treure d’aquí. De mica en mica aconsegueix saber tant de la Colònia com si hi hagués nascut.

Quan en Roc s’adona que l’home li agafa afecte, no para fins a aconseguir un petit habitatge: alcova, menjador i cuina tot en un, per a ell sol. L’últim que vol és establir llaços afectius. Sap que això li malmetria els plans.

S’especialitza en la comptabilitat de l’empresa i es guanya la confiança absoluta d’en Dolç i del senyor Miquel Sans, el director, ja que es comporta amb una discreció total pel que fa als comptes.

En Miquel Sans viu a Barcelona, on hi ha el magatzem distribuïdor de l’empresa. Té per costum pujar el dijous i tornar-se’n el dissabte. Així cada setmana repassa amb en Roc els comptes i amb en Dolç tot el que fa referència a les màquines i als treballadors.

En Roc, els primers temps, és tot orelles i va descobrint els entrellats de l’organització empresarial. Sap que l’amo viu a Barcelona amb la seva dona i no té fills. Aquest fet és un motiu de preocupació tant per a en Dolç com per a en Sans, que temen que, sense successió, la Colònia desaparegui i es quedin sense feina.

A ell aquest fet el deixa indiferent. De moment ja en té prou amb tenir feina, necessita temps per barrinar nous projectes. A part d’això res no se li escapa: que els obrers viuen en cases que són propietat de l’amo, que l’economat l’abasteix directament l’empresa un cop per setmana i que l’escola la porta un mestre força jove. Els nois hi van al matí i les noies a la tarda. Tant els uns com les altres l’alternen amb tallers ocupacionals. De la llar infantil se n’encarreguen les monges que viuen en un monestir una mica apartat de les cases i proper a l’església. En Roc és com una fura que ensuma per tot arreu. Sap quins dies passa visita el metge, com s’organitzen els horts comunitaris… Fa amistat amb el mestre, el metge i el capellà.

Amb en Salvi, el mestre, fill de Blanes, s’hi avé de seguida. L’home acostuma a parlar-li del mar, el troba tant a faltar! A ell li agradaria tant conèixer-lo!

Amb mossèn Antoni procura mantenir una distància diguem-ne, respectuosa, per por de ficar-se de peus a la galleda.
Se sorprèn de com funciona de bé l’organització de la Colònia Remolins, l’empresa ho té tot controlat: les criatures menudes es queden a l’àrea bressola atesa per les monges, que cada dia es desplacen cap a aquella tasca que els reporta els beneficis necessaris per a les despeses de la comunitat. També són elles qui ensenyen a les nenes l’art del brodat i del cosir. Els xicots tenen una aula taller on els mateixos obrers, per torns, els inicien en la mecànica, necessària per al manteniment de la maquinària, i en la fusteria. Tant nois com noies comencen a treballar quan compleixen els catorze anys. L’engranatge els atrapa i no se’n poden deslliurar. La roda gira, gira…

Quan ja fa més d’un any que és a la Colònia, un dia en Dolç li diu:

–Roc, caldrà que vagi a Barcelona perquè el senyor Sans no es troba bé. Agafi els llibres de comptes i la resta del paperam que cada setmana despatxa amb ell. Aquí en té l’adreça, no és gaire lluny de l’estació del tren.

La notícia li obre tot un ventall de possibilitats: conèixer la gran ciutat, potser assabentar-se de qui és, de fet, l’amo de les filatures, qui en treu els millors rèdits, qui, qui, on, com?

El seu cap es torna un bullidor. Té l’astúcia d’una guineu i està a l’aguait. Ho sabrà tot i, en saber-ho, començarà a manegar-ne els fils. Mai més ben dit.

Coneixerà gent, molta gent, però la persona més important per a ell, serà la dona del director, la Teresa.

D’aquesta coneixença en sortirà el Roc nou. Aviat tramarà una espessa xarxa al capdavant de la qual el seu germà, l’Eugeni, en serà el braç executor.

L’un a la colònia, desviarà excedents de fil, reals o no, que l’altre rebrà i distribuirà de sotamà a un preu sucosament més baix. El negoci és net, ni factures ni albarans. Tanta mercaderia, tants diners. Repartits i ben invertits, sense mitjancers, engruixiran les butxaques dels germans Puig i Claravall.

Ara, després de llegir tota aquella paperassa, la Joana ja ho entenia. Vaja, vaja, l’oncle Roc, quina bona peça! A uns els deia allò, als altres això…

A la Joana li costa de  creure tot el que hi diu, en aquelles cartes. Mai no s’hauria pensat que l’avi i l’oncle Roc haguessin estat capaços de…

És clar que, ben mirat, no resulta tan estrany. Seminarista forçat, l’oncle va tenir temps per forjar-se un caràcter d’aquells que en diríem “vividor”. Pensa que tota la seva estada en aquella colònia li va servir per aprendre a moure fils. I tants fils com va moure, el pocapena!

De tota manera, no és capaç de fer-li cap retret.

Durant tot el trajecte, en Roc, ni s’havia fixat per on passava el tren. Només tenia al cap una cosa: anava a Barcelona. Portava tots el papers molt ben ordenats dins d’una carpeta dura ben lligada amb dues tires de fil gruixut i trenat. Duia, a més a més, un sarró amb una muda –ningú no li havia dit quants dies s’hi hauria de quedar– i una barra de pa, formatge i nous.

Quedà tot trasbalsat quan va baixar del tren. Des de l’andana contemplà la volta de l’estació del Nord i, per primera vegada des de feia molts anys, es va sentir petit, petit. Per un moment, sortir al carrer i veure aquell descampat tan gran amb l’Arc de Triomf allà al mig i tota aquella gentada anant amunt i avall, li va fer perdre el món de vista. Es reféu aviat, però. S’adreçà a un vianant i li demanà què havia de fer per arribar al carrer de la Diputació, xamfrà Roger de Llúria. Va seguir les indicacions, demanant-ho diverses vegades, fins que va trobar la casa. Més tranquil, es va posar a observar tot aquell vesper de bicicletes, tricicles, algun automòbil i, sobretot, aquells embalums de ferralla que lliscaven sobre vies com les del tren, fent trontollar el terra sota els peus. No se’n sabia avenir. Això era la gran ciutat, aquí tot era possible.

Li va obrir la porta una dona rodoneta, de mirada inquisitiva.

–Per qui demana? –li va preguntar en un català que el xicot no havia sentit mai.

–El senyor Sans?

–De part?

–D’en Roc Puig, de la Colònia.

–Passi i segui –digué la dona assenyalant-li una cadira–, ara l’aviso.

Assegut en aquell rebedor que era tan gran com el seu habitatge, en Roc notà que s’encongia, però una força que no sabia d’on li sortia el féu redreçar un segon abans que el senyor Sans entrés:

–Home, Roc, veig que ha trobat el camí. Temia que s’hagués desorientat.

–Bon dia, senyor Sans. A dir veritat, sí que m’he atabalat una mica.

–És clar, el primer moment a ciutat… Però passi, passi, anirem al despatx. La meva dona manarà que li preparin una mica d’esmorzar.

–Com vostè vulgui, senyor Sans.

–Teresa, quan et vagi bé demana un desdejuni per a en Roc.

La senyora Teresa va treure el cap i, amb un to dolç, el va saludar:

–Bon dia, Roc, li va bé torrades amb mantega i un cafè amb llet?

Ara sí que en Roc es va quedar sense paraules. La visió de la senyora Sans el va petrificar. Mai no havia vist una dona com aquella. Un rostre fi emmarcat per una cabellera rossa recollida en una trossa, li oferia la mirada nítida d’uns ulls blau cel i un somriure afectuós.

–Gràcies, qualsevol cosa em va bé, senyora –li respongué mentre per dintre li saltaven espurnes, foc del cap fins als peus. Tan trasbalsat estava que quan en Miquel Sans se l’endugué cap al despatx i va voler començar a repassar els comptes, en Roc no n’encertava ni una.

–Caram, Roc –digué l’administrador–, no sembla el mateix; li passa res?

–Deu ser cosa del viatge, senyor Sans, estic una mica desconcertat.

–No cal que ho juri –rigué en Miquel–. Apa, som-hi, tornem a començar.

Quan fou l’hora de dinar, l’administrador va dir-li que s’hi tornarien a posar a les cinc, car encara no s’havia recuperat del tot i li calia reposar. La minyona que li havia obert la porta se l’endugué a la cuina i li posà un plat calent a taula.

Va menjar sense gosar dir ni una paraula fins que la dona, la Manuela, li començà a explicar tot de coses dels amos, de la ciutat, de la seva família que havia deixat a l’Aragó, a La Almunia de San Juan, terra erma on només hi creixien pols i misèria. Mentre la dona parlava, en Roc no podia deixar de pensar com seria viure en aquella ciutat on no caldria amagar d’on venia; qui se n’hauria de preocupar, d’ell? Aquella tarda en Sans no es va trobar bé i la senyora Teresa va entrar a la cuina i li digué:

–Aprofiti el temps, jove. Surti i conegui una mica la ciutat. A les vuit procuri estar de tornada, li prepararem una habitació. Demà al matí podran reprendre la feina.

El xicot no li podia treure la vista de sobre i no li va passar desapercebuda la mirada de la Teresa. Què hi havia, en aquells ulls? Sense gosar afirmar-ho, ja que no tenia cap experiència en aquests afers, li va semblar advertir-hi una guspira de sensualitat que el va exaltar. L’anhel l’envaïa i va sortir de pressa i corrents. Li va faltar temps per immiscir-se en aquell batibull. Va caminar i caminar i es va anar calmant tot intentant ordenar aquell neguit.

No va parar de caminar i, de mica en mica, es va fer una idea de com era la ciutat la tardor del 1917. La passejada el va convèncer: aquí era on volia viure, lluny d’aquell món en miniatura de la Colònia, barrejat entre tota aquella gent que no el coneixia. Poc es pensava que aquest desig s’acompliria molt més aviat que no esperava. En retornar a casa els senyors Sans, la Manuela el va portar directament a la cuina i, mentre li posava el sopar, el va informar:

–El senyor es deu haver cansat massa aquest matí. Han fet venir el metge i li ha dit que li cal molt repòs. La senyora Teresa ja li ho explicarà demà. Quan hagi sopat li mostraré on dormirà.

“Bé, si més no, sembla que la malaltia d’en Sans em permetrà quedar-me algun dia més a ciutat”, pensà en Roc mentre es ficava al llit, però alguna cosa li impedia agafar el son. La imatge de la Teresa l’empaitava: com seria abraçar una dona com aquella?

L’endemà, mentre esmorzava a la cuina, la Teresa va entrar i li va dir que aquell dia el seu marit tampoc no podria treballar, semblava que havia recaigut, tenia febre alta.

–Surti i distregui’s, conèixer Barcelona li serà útil, em temo que s’haurà de quedar més del previst. Pot ser que el senyor Remolins el faci cridar.

Mentre refeia el camí de la tarda anterior cap a la plaça de Catalunya i les Rambles, en Roc no es podia treure del cap la veu dolça i alhora seductora de la Teresa quan li deia: “Pot ser que el senyor Remolins el faci cridar”. En Remolins no li feia cap por però estava molt espantat. “Teresa!”. Va furgar pels carrers i carrerons propers a la Rambla dels Estudis. “Valga’m Déu, quin món!” Tot bullia, camàlics amb brusa de ratlles arriaven carretons que trontollaven damunt les llambordes del terra, tot de dones pul·lulaven amb els cabassos amunt i avall, atrafegades; d’altres s’estaven palplantades als portals, algunes fent petar la xerrada, d’altres, ho va entendre aviat, se li oferien.

Les Rambles eren un formiguer bellugadís sense ordre ni concert: homes amb gorra i espardenyes s’afanyaven en les seves diligències; d’altres, tocats amb barret i lluint bastó, deambulaven amb la inèrcia d’aquells a qui tant els fa anar amunt com avall. Per primera vegada va veure homes-anunci, portaven un rètol penjat del coll on, tant per davant com per darrere, feien publicitat d’algun producte, no paraven de caminar cap aquí, cap allà. Ni es va adonar que es feia fosc ni que no havia menjat res. La nit li caigué a sobre com un núvol que l’embolcallava. Aleshores s’adonà que tenia gana i que estava rendit. Calia tornar a casa dels Sans.

Així que li van obrir la porta es trobà els ulls riallers de la Teresa:

–Sembla que li agrada Barcelona, oi?

–I tant, senyora, mai no m’hauria pensat que hi veuria tantes coses!

La dona va riure:

–Sembla una criatura, Roc!

I, amb més calma i fent un posant compungit, li comunicà que el seu marit no havia millorat i que l’endemà a les deu el senyor Remolins l’esperava al despatx del magatzem per repassar els comptes.

–És a la Gran Via, xamfrà Villarroel. Au, no faci aquesta cara, ja l’acompanyarem.

En dir això la dona li fregà lleugerament la galta amb la mà. En Roc es quedà petrificat, un corrent li baixà per tota l’espinada. Tot d’una, sense saber com, li prengué la mà i la hi besà. La Teresa tornà a riure:

–Vinga, vinga: a sopar i a dormir –i el deixà palplantat al rebedor.

La feina amb en Remolins va anar com una seda. L’home va quedar força content d’aquell jove i li va dir que calia que anés pensant a traslladar-se a ciutat. En Sans pintava malament.

–Com vostè vulgui, senyor Remolins, a la seva disposició. Si ho desitja ja em puc quedar ara mateix, només em caldrà trobar un lloc per estar-me.

L’amo rebuscà a l’infern de l’americana, en tragué una targeta i la hi allargà.

–Vagi aquí, de part meva, li faran bons tractes.

Al cap d’un mes, encara no, l’Eugeni va rebre carta de Barcelona:

 

3 de desembre de 1917

Eugeni, t’has de casar de pressa, et necessito a Barcelona. T’he trobat una feina a La Canadenca, el sou no és gaire bo però això és el que menys importa. Així que m’ho diguis us buscaré un pis. No pateixis, la ciutat us agradarà. Fes-me confiança.

Roc