VIII. Llibertat

La correspondència entre el Roc i l’Eugeni és llarga. Els dos germans, malgrat ser tan diferents, s’entenien molt bé. La Joana agafa un altre plec i llegeix una carta de l’oncle Roc, força diferent de les anteriors. I és que havien passat gairebé deu anys.

 

20 de setembre de 1914

Eugeni, quina alegria. Seràs a Vic, aquí prop meu. Podré venir a veure’t, ara ja fa temps que puc sortir sol o amb algun company. Ja som massa grans per anar en ramat. Tot i això la gent continua deixant-nos una mica a part. He pensat que no saben ben bé com tractar-nos, mig capellans que som.

M’has de dir on és exactament la botiga dels Claperol i així que hi siguis et vindré a veure.

He estat pensant, des que vaig rebre la teva carta, que no escrius gaire bé. Tens una lletra insegura i fas moltes faltes. Costa una mica llegir-te. Li he donat voltes i he pensat que quan acabis les hores de feina hauries d’anar a fer repàs en alguna de les acadèmies que fan horari nocturn. Jo ja parlaré amb aquests senyors i segur que ens entendrem.

Si alguna cosa he après en aquest cau és la importància de saber de lletra i de números. Com més coses aprens més possibilitats tens d’arribar a guanyar-te la vida.

Ara no t’espantis. Tot això anirà pas a pas. És que des que sé que seràs aquí que no paro de fer plans per a tu. Per a mi també en tinc però no te’ls puc pas explicar.

Escriu-me així que estiguis instal·lat, friso per veure’t. Tal vegada ni ens coneixerem.

T’abraço.

Roc

 

30 de setembre de 1914

Eugeni:

Tota la nit he estat pensant en tu. Ara ets més alt que jo, això m’empipa una mica. On s’és vist que aquell marrec que vaig deixar a la masia m’hagi passat la mà per la cara! T’assembles molt a la mare, els ulls tan profunds i els cabells arrissats.

M’ha semblat que estaves una mica acovardit i em miraves com si fos un estrany. És normal, t’has trobat un germà que amb prou feines recordaves i, a més a més, vestit amb sotana. Sí ,home, sí, porto pantalons, a sota. Si sabessis les ganes que tinc de treure’m aquesta disfressa! No se t’acudeixi pas dir-ho a ningú, això. Serà el nostre secret perquè…bé, ja t’ho dic ara, et faig confiança, jo no cantaré missa però acabaré els estudis fins al final. Després volaré pel meu compte.

Aquí dintre és com si estigués al cau del llop. Sempre he de vigilar i de malfiar-me de tothom. Me’n van passar algunes de grosses i això em va fer aprendre bé la lliçó.

També m’he guanyat algunes simpaties: el frare que ens fa de cuiner sempre em dóna qualque menja d’amagat perquè, ja fa molt temps, el vaig ajudar a sortir-se’n d’un bon embolic. Si no hagués estat per mi, que me’n vaig inventar una de les meves, l’haurien enviat a pastar fang. Des de llavors que no he passat mai més gana.

Tu porta’t bé amb els Srs. Claperol. Que em van semblar bona gent.

Roc

 

3 d’octubre de 1914

Eugeni:

El proper dilluns ja podràs començar a anar a classes de repàs a casa del Sr. Rius. És un mestre jubilat que així es guanya alguna pesseta extra. Tu no pateixis que no li hauràs de pagar res, és molt amic del cuiner del seminari.

Sobretot esforça’t a aprendre bé de lletra i de números. És l’única oportunitat que tens de tirar endavant perquè, si no, no passaràs de ser un trist dependent. Fes-me’n cas. Per què et penses que aguanto jo, aquí dins? Aprendré tot el que em puguin ensenyar i després faré el que vulgui amb la meva vida.

Hem quedat que hi aniràs de 7 a 8 cada dia, fora dels dissabtes i diumenges. T’hi trobaràs tres nois més, si fa no fa de la mateixa edat que tu.

Roc

 

4 de novembre de 1914

Eugeni:

Em sembla que ja fas la lletra una mica millor, més segura. Dels números no me’n dius res, tens dificultats?
Tot costa, sobretot a tu que ja ets gran, però estic segur que aviat aprendràs força.

Ahir, després de llegir la teva carta, en Quim i jo (en Quim és l’únic company amb qui sóc una mica amic) havíem de servir la taula dels mossens. —A mi em fot, això, d’haver de servir-los.— Bé, doncs, com que vam passar tota l’estona al voltant de la taula ens vam assabentar que vindrà un cardenal de Roma per visitar el seminari. Ruccoli, van dir que es deia. Es veu que és molt important i per rebre’l també hi seran l’arquebisbe de Barcelona i els bisbes de Tarragona i de Solsona. Els faltava la confirmació d’assistència del bisbe de la Seu, que diuen que està delicat. Pel que van dir potser li buscaran un substitut d’aquí, del seminari, vull dir.

Ens espera sarau.

Roc

 

La Joana s’adona que aquell nen ha crescut, s’ha tornat decidit i busca la manera de fugir del destí que li han preparat. En Roc ja ha fet alguns preparatius. A les cartes, però, només insinua alguna cosa. La Rosalia li ha deixat que s’endugui tot el plec perquè les vagi llegint a estones.

A la nit, sola a la seva habitació, la Joana busca al dietari de l’Eugeni d’aquell any. Llegint llegint, entre les cartes i el dietari, s’assabenta del que va passar. S’ha fet tard, a fora ja és negra nit. La noia s’endormisca i reviu aquells fets com si veiés l’escena davant seu:

—Cantar missa, jo? Ja et vaig dir que ni parlar-ne. Que ja no recordes el nostre secret?
Aquesta és la resposta que rep l’Eugeni d’en Roc un dia quan, innocentment, li demana si el podrà acompanyar el dia de la seva ordenació.

—Ai, vailet!, encara vas amb l’ànima a la mà, tu. No pateixis, ja ho tinc tot ben apamat.

L’Eugeni se’l mira astorat, no se’n sap avenir de la resolució de son germà.

—I doncs, què penses fer?

—Penso… no, no t’ho diré però estigues tranquil, ja tindràs notícies meves tan bon punt…

No va acabar la frase, en Roc. Ni ell mateix no sap com acabarà tot el que li bull al cap.

—Au, me’n vaig corrents que encara em tancaran la porta, aquests corbs —afegeix.

L’Eugeni queda palplantat al mig del carrer. “En passarà una de grossa”, pensa.

En Roc ha preparat la seva fugida meticulosament: cada tres dies arriba al seminari un carretó carregat de llenya que els porta un xicot una mica tocacampanes. En Roc ha anat recollint, d’un en un, sacs d’arpillera dels que l’home llença sobre el carretó un cop ha descarregat. Tres dies abans de ser ordenat sacerdot, s’ajeu al fons del carro i es cobreix amb els sacs. Sense tenir esment de la nova càrrega el llenyataire surt del recinte en direcció al bosc.

Lluny de Vic, en Roc salta del vehicle i s’esmuny entre els arbres. No es vol acostar als masos, sap que el buscaran i no es vol fer veure.

Seguint el curs del Ter arriba a les envistes d’una indústria. S’hi acosta i s’adona que una mica apartades de la fàbrica hi ha fileres de cases, totes iguals, que fan força goig. Tot allò és nou per a ell, no en sap res. Despés d’espolsar-se la camisa i els pantalons agafa la sotana i l’enterra en un clot al bosc.

Una sirena l’esvera però al cap d’un instant un murmuri omple el lloc. Grups de dones i d’homes omplen els carrerons i es dirigeixen cap a la indústria, amb un gran cartell a la porta. Com que encara hi ha poca llum s’ha d’esforçar per llegir-lo: “Colònia Remolins”.

Els obrers que s’acosten, en veure’l, callen i se’l miren un xic encuriosits perquè no el coneixen però, tot seguit, reprenen les converses. Quan han desaparegut camí enllà, torna a sentir brogit de passes; les veus, ara, no tenen res a dir-se. Són els obrers que han plegat i tornen cansats cap a casa. Aquests ni se’l miren, li passen pel costat com si formés part del paisatge. Als seus ulls mats hi ha poca vida.