VII. El seminari

Un sospir profund s’escapa del pit de la Rosalia quan la Joana li insisteix que li deixi llegir les cartes. Per fi compartirà amb algú aquell llast que l’engavanya.

—Són al primer calaix de la còmoda, sota els mocadors brodats. Estan per ordre de dates.

La Joana s’acosta al moble, obre el calaix, hi furga.

—Són aquestes? —li ensenya un feix de sobres. La Rosalia fa que sí amb el cap—. Quina gràcia! Jo me l’estimava molt, l’oncle, sempre em feia bromes i jugava amb mi amb qualsevol cosa. Coneixia tanta gent! Quan anava amb ell sempre s’aturava a enraonar amb algú. Era tan simpàtic! Em feia riure amb les seves sortides. M’estimava molt. Amb en Sergi no, que no li agradava jugar, deia que era un saberut.

L’àvia no pot contenir un retret a la néta:

—Quina mania! En Sergi i tu, tu i en Sergi! Tan grans que sou i encara tanta gelosia! Ho portes ben endins, no hi ha qui t’ho tregui. Encara no has entès que no s’educa igual un noi que una noia?

—I tant, que ho he entès! D’aquí em vénen tots els mals. Ets tu qui no entén res de com… Uf, deixem-ho córrer, vull llegir les cartes. Potser aclariré tot aquest seguit de mitges veritats que en pocs dies em fan ballar el cap.

Cada carta està curosament desada en el seu sobre, esgrogueït i tacat de vellúria. Les treu totes i comprova que, efectivament estan ordenades per dates. La lletra és insegura, tremolosa, sobretot la de les primeres. Comença a llegir les més antigues:

 

13 novembre 1903

Mare:
Escric a nom de l’Eugeni però sé que ell correrà a llegir-li la carta, sé que vostè no sap de lletra però la carta és per a vostè.Tregui’m d’aquí. Torni’m a casa. No puc aguantar més tot el dia tancat. Em falta tot. La vida al mas. Si us plau mare, vull tornar a casa.

Roc

 

30 de novembre de 1903

Mare:
Si us plau mare,
Demaneu al pare que em deixi venir a casa per Nadal. Ni que sigui només un parell de dies. Què faré jo aquí, tot sol? Potser sol del tot no, perquè l’Enric de cals Bosc diu que es queda, que la mare està malalta i que només faria nosa. Però vostè, mare, vostè no està malalta, oi? Jo l’ajudaré, em portaré molt bé. No faré trapelleries, digui-li-ho al pare. No em vull quedar aquí amb tots aquests capellans que em controlen fins l’aire que respiro. Necessito tornar, mare.

Roc


13 de desembre de 1903

Mare:
Per què em feu això? Per què el pare no em vol a casa? Sí, ja sé que m’he d’acostumar a viure aquí, però només serien un parell de dies, per estar amb vostès i amb els germans. M’agradaria tant veure els germans, sobretot l’Eugeni, que deu haver crescut molt. Tots els nois se’n van a casa per Nadal, fins i tot els que viuen més lluny. No s’haurien de preocupar de venir a buscar-me, jo vindria a peu. Si sortís de matinada arribaria a l’hora de dinar. Demaneu al director que em deixi sortir, sobretot, mare. I, si com em temo, no puc venir els desitjo que passin un Bon Nadal. El meu no ho serà.

Roc


3 de gener de 1904

Mare:
Ja veig que no hi ha res a fer, no em voleu a casa. No sé si he estat molt entremaliat però no ho feia de mala fe, encara em diuen que sóc un nen. Els mestres ens volen fer homes al servei de Déu. No sé si creure-m’ho perquè, de vegades, em sembla que són dolents (quan ens castiguen per qualsevol fotesa). Déu no pot ser tan dolent.
Em fa molta vergonya anar a passejar per Vic, en fila de dos amb un capellà al davant i un al darrere, com si fóssim un ramat de xais. La gent ens mira, a alguns els coneixen perquè són d’aquí però no poden parlar amb ningú. La mare del Cinto l’espera cada tarda per veure’l passar i tots dos estan contents. Mare, vindrà alguna tarda per veure’m passar? M’agradaria tant!

Roc


28 de febrer de 1904

Mare:
Vull veure algú de casa, necessito veure algú. Dieu-li a en Sebastià que un dia de fira s’acosti al seminari. L’hora de visita és a les cinc. Encara que només sigui un moment. Em sembla que me’n surto bé amb els estudis. Els mestres no fan gaires comentaris però sempre em sé la lliçó i els dictats els faig sense faltes, bé, alguna de tant en tant. L’aritmètica m’agrada més i me’n surto dels problemes, el que em costa força és aprendre’m les oracions, en perdo el fil.
Avui l’Eugeni fa sis anys. Feu-li un petó molt fort i no deixeu que se l’enduguin a ell també.
Adéu, mare.

Roc


7 d’abril de 1904

Ningú, mai no ve ningú a veure’m. Tanta nosa us vaig fer que no voleu saber res de mi? Sí, ja em vaig acostumant a estar tancat en aquesta cleda. Ben bé que tots semblem bens, negres, però bens. Tots alhora a sopar, tots a dormir, tots a estudi, tots a resar. Així un dia rere l’altre. M’hi acostumo però no m’agrada. Gens, no m’agrada. No faig res que no pugui fer, no fos cas que encara m’ho fessin passar pitjor.
L’única cosa bona és que aprenc moltes coses, però no vull ser capellà. No m’agraden i no vull ser com ells.

Roc

 

30 de març de 1905

Us queixeu, mare? Us queixeu que no escric? Jo m’he queixat moltes vegades però mai no me n’heu fet cas. Què voleu que us expliqui? Que aquí només hi ha tristesa, nois tristos vigilats per capellans severs. Sí, juguem, algunes estones juguem, però són jocs de nois sols, sense germans, sense avis, sense riures de nenes que et miren de reüll i corren a amagar-se. A nosaltres, quan sortim a passeig, les nenes no ens miren i les seves mares algunes vegades diuen: “pobrets, tan petits”. Els nens tampoc no ens miren, no fos cas que se’ls encomanés la foscor.

Sabeu, mare? M’agradaria, de no dir, sentir el cant del gall de matinada i l’escataineig de les gallines quan han post un ou. Mireu si m’acontentaria amb poc. Voldria dir que sóc lliure. Perquè aquí he après què vol dir ser presoner.

Roc

 

A la Joana se li escapa un sospir:

—Pobre oncle! Quina vida per a un noiet, tanta disciplina i sense veure mai la família.
Entre les cartes d’en Roc troba també un paper tosc datat el 1905 amb la lletra, insegura, de l’avi Eugeni, aleshores un infant, una carta on aclareix al germà, que es queixa de l’abandonament, el perquè el pare no en vol saber res. L’Eugeni havia presenciat l’agra discussió dels pares. La mare es queixava per enèsima vegada que feia temps que no veia el fill seminarista. I, aquell dia el pare li va escopir la culpa:

—Tu ja sabies que jo no vull tractes amb capellans, però et vas entestar a seguir la tradició. Ja el tens, serà capellà, el teu fill. Però aquí, al mas, jo no hi vull veure cap sotana, ni mort. Ha quedat clar?

Aquest descobriment fa que la Joana se senti encara més propera a l’oncle Roc i que creixi l’afecte que li tenia.