VI. Records

I…?

La Joana s’impacienta. Encuriosida pel que ha començat a llegir en el dietari de l’Eugeni, va a parlar amb la seva àvia, la Rosalia, per seguir indagant en el passat familiar.

Ara que vol que li expliqui coses de l’avi Eugeni per poder completar i entendre el que ha començat a llegir en el dietari, la dona s’encaterina en els seus records. Les paraules s’encallen en parlar del marit, com si no li vingués de gust recordar-lo, però flueixen com un brollador quan passa a parlar de la seva infància i, naturalment, del seu avantpassat predilecte, el bandoler Rocaguinarda:

—Jo em vaig fer un món meu amb les aventures del bandoler però per més que volgués no el podia transmetre a ningú. En aquells temps la infantesa era dura, poc o gens de temps per als jocs. Així que tenies quatre o cinc anys ja et tocava ajudar una mica en tot, tret de les estones que la mare dedicava a fer-te aprendre de lletra. Jo, a escola, no hi vaig posar mai els peus. El poble era lluny i només hi anaven alguns nois. Les noies a rentar, cosir i cuinar. Encara gràcies que la mare sabia llegir i va voler que jo en sabés. Em va servir per fugir de la quotidianitat avorrida i frustrant de la vida al mas. Tot el dia feinejant, rentant roba, donant menjar als animals, netejant les gàbies, mantenint el foc encès i preparant dinar i sopar per a tota la colla…

La Joana ja ha perdut l’interès primer pel seu avi i s’endinsa en els records de l’àvia:

—Va, àvia —la noia li envia una mirada amorosa—, explica’m més coses d’en Perot Rocaguinarda, estic segura que no me n’has dit tota la veritat.

—Ah, la veritat, la veritat! —la dona se la mira amb ulls burletes—, qui pot saber-ho tot? Ja m’agradaria, ja. Tant llegir tots aquells papers, cartes i ordres que rebia de Carles de Vilademany, i cròniques de com conquerí el Palau Episcopal. També de quan es va fer bandoler i el seu germà Cebrià li requeria una i altra vegada que deixés aquella vida. Tantes coses que he llegit i la veritat no la sé. De fet no vull saber-la perquè potser desfaria totes les fantasies que m’han ajudat a viure. La vida, Joana, sense una mica de sal i pebre, val tan poc! La veritat…, qui la sap! Algun dia et deixaré tots aquells escrits i llavors tu potser la hi trobaràs, però serà la teva perquè una història té un valor diferent per a cada persona que la llegeix.

En sentir aquestes paraules la Joana es dreça a la cadira, com si un ressort s’hagués disparat. Des de la troballa del dietari, això de remenar papers i furgar en vides alienes li produeix un gran delit.

—Què dius! Tens tots aquests papers? Mai no m’ho havies dit. Me’ls has d’ensenyar. Digues, on els tens?

Neguitosa, s’aixeca disposada a furgar calaixos. L’àvia se la mira divertida, aquesta noia d’ara continua sent la nena inquieta que tot ho volia saber.

—Tranquil·la, xiqueta, potser un dia… Per ara encara no. De què parlaríem tu i jo si te’ls donés? Poc que vindries a demanar-me conversa.

La noia torna a seure, decebuda però disposada a aconseguir la seva dèria.

—Àvia, no diguis això —diu la Joana canviant de to—. Ja saps que el que més m’agrada és parlar amb tu. Va, explica’m coses, les que tu vulguis.

La dona fa veure que rumia, com si busqués el punt on havien deixat l’última conversa sobre les aventures del bandoler.

—Doncs…em sembla que ens vam quedar quan en Perot se’n va de Vic i es llança a les muntanyes. Males llengües deien que assaltava viatgers, ell no en diu mai res però tampoc no explica de què vivia.

—Segur que algú important el protegia i li feia arribar doblers —s’interromp—. Ves, ara com és que m’ha sortit aquesta paraula? M’agrada, doblers, sí, m’agrada, és com en deien abans dels diners. Per cert, àvia, no en diu res, ell, d’algú de bona condició que requerís els seus serveis per a fer treballs… especials?

La noia ho diu per provocar, perquè sap que l’àvia es picarà, però no n’obté el resultat esperat. La dona continua amb les seves evocacions.

—Tens raó; ben mirat, prou que havia de tenir qui el protegís. Ell no en parla però jo he sentit a dir que l’abat de Ripoll…

Fa veure que pensa però espera la reacció de la néta, que no arriba. Entre elles s’ha establert un joc de mitges paraules, de petites provocacions que cap de les dues no vol trencar.

—Ah, així hi havia l’Església pel mig?

—L’Església sempre ha estat per tot arreu, noia. Té la mà molt llarga, els seus dits mouen molts fils…

La Rosalia es neguiteja, se li humitegen els ulls però es refà aviat. La Joana intrigada, pregunta:

—A què et refereixes, àvia? Te’n va passar alguna, amb l’Església?

—A mi? No, i ara. Directament no, però sempre havia influït en la vida familiar. Calia no posar-s’hi malament i dir que sí a tot. Allà al mas, prou que ho van patir els pares. Si no haguessin llepat la mà dels capellans poc que haurien venut les collites. A la plana ho controlaven tot. Però això ja ha passat i no en vull parlar.

—Algun altre dia, potser —proposa la Joana amb veu trapella.

—Potser. Tornem allà on èrem. En algun llibre dels que corren per aquí vaig llegir que en Perot havia acabat embarcant com a soldat cap a Nàpols.

—A Nàpols, amb la milícia? Potser per fugir, oi? Jo també he llegit que el rei perdonava les culpes als reus si s’hi apuntaven, al seu servei. Els teus pares no en sabien més, d’ell? No en parlaven?

La Rosalia deixa anar un sospir profund i amb un to sarcàstic fa:

—Els pares? No en sabien res i no volien ni sentir-ne a parlar. Va donar mal nom a la família i el consideraven un cercabregues i un perdulari. Em vaig ben estalviar de dir-los que tenia els documents. Encara me’ls haurien cremat!

—Així, no en vas parlar mai a ningú? —diu la noia, estranyada.

—Quan vaig conèixer el teu avi n’hi parlava, i encara ara no sé si m’escoltava o bé ho feia veure. Era l’únic que sabia que els tenia i, de casats, alguna vegada n’hi llegia alguna cosa però ell no estava per aquests romanços. Altra feina tenia, ben mirat, i jo sense saber-ne res, sense adonar-me què es portaven entre mans en Roc i ell.

—De què parles ara, àvia? —s’estranya la Joana.

La cara de sorpresa de la néta fa somriure la Rosalia.

—Ai, en tinc uns altres, de papers, jo. No són del bandoler però són molt pitjors, mai no els hagués hagut de trobar.

—I què són? Documents?

La veu de la Joana tremola.

—Un bon feix de cartes, són.

—Quines cartes? De qui? —s’excita la Joana.

Ara, l’àvia no es fa pregar; en realitat té moltes ganes de treure’s aquell pes de sobre, de compartir-lo amb algú.

—Cartes de l’oncle Roc a l’avi. Algunes de molt antigues, de quan en Roc era al seminari. Altres…

—L’oncle Roc va ser seminarista? —pregunta la Joana amb els ulls com taronges—. Què dius!

—Sí, noia, sí. A les cartes li explica moltes coses: que no li agrada, que s’enyora molt, que el troba molt a faltar a ell, a l’Eugeni, i a la mare, sobretot la mare. Del pare no en diu res però s’entreveu, li’n vol, d’haver-lo tancat. D’en Sebastià en parla poc, sembla que com que era més gran i ja feia temps que anava amb al pare a la feina del camp, tenia poca relació amb els dos més joves. L’Eugeni i en Roc sempre havien estat molt units tot i tenir caràcters molt diferents.

—Àvia, deixa-me-les, aquestes me les has de deixar!

Els ulls de la Joana espurnegen. Ara sí que podrà treure’n l’entrellat. Entre el dietari i aquestes cartes… Però quin entrellat? De qui, de què?