V. Preferències

El cop de porta de la Joana, en anar-se’n, encara enfurisma més la Maria Mercè. És normal que si veu que no va a la Universitat, li pregunti què passa. I ella que li ha dit que en una reunió d’estudiants han decidit fer unes protestes. “Nena, no et pots permetre perdre ni una classe, si vols acabar la carrera. El teu pare i jo ja fem tot el que podem…” I ja s’han enfilat, com passa tot sovint. A mitja discussió, la filla ha escampat la boira i ella s’ha hagut de menjar els retrets que tenia a la punta de la llengua i que li cremen com un ferro roent. Nerviosa, es posa a plegar la roba que tenia damunt de la butaca, amb desfici. Mentalment, continua la conversa que s’ha estroncat. “Saps que tinc raó! No estàs prou pels estudis! T’hi hauries d’esforçar més! Què vol dir, que “s’ha de fer vaga, s’ha de fer vaga!”. Ni vaga ni romanços! Tres assignatures suspeses! Això és el que en treus, de tantes reunions d’estudiants…!”.

La veu de la Rosalia, des de la porta de la cuina, li talla el fil dels pensaments.

–Que se n’ha anat, la nena? Maria Mercè, que és fora, la Joana? He sentit la porta… i no m’ha dit adéu…

–Sí que és fora, mare! Feia tard, ha sortit corrents cap a la Universitat!

“La Universitat… Vés a saber on deu haver anat! Ai, senyor! I què en faré, d’aquesta filla meva! Si només fos una mica com en Sergi… Ell sí que en treia profit, dels estudis! Sempre tenia bones notes, notables i excel·lents… I això que les matemàtiques són difícils! Quan s’acostaven els exàmens, es passava els caps de setmana estudiant, amb els colzes a la taula, que fins i tot l’havia d’anar a buscar a l’habitació per dinar o sopar, perquè ell ni hi pensava, en el menjar! En canvi, la Joana…”

–Vols que et peli les patates, noia? –fa la Rosalia, acostant-se a la seva filla.

–Sí, mare! Deixi’m acabar de plegar aquesta roba i anirem a preparar el dinar!

“…la Joana es distreia veient volar una mosca. Encara no sé com va poder acabar el batxillerat. Quasi sempre treia aprovats, aprovats justets, o havia d’examinar-se al setembre. I ara, a la Universitat, està més per organitzar festes i enrenous, debats i coses així, que per acabar el Magisteri. En Sergi, ell sí, i tant!, ell sí que va aprofitar el temps: va acabar la carrera molt aviat i va ser el professor d’informàtica més jove a la Politècnica de Madrid, que molts es pensaven que també era un alumne en lloc de professor… La llàstima és que se n’hagués d’anar tan lluny. Perquè a Madrid, encara… però a Anglaterra…! És més complicat, per poder estar amb ell algunes vegades. I quan arriben les vacances, sempre té algun viatge preparat i no hi ha manera que vingui a casa. Tanta il·lusió que em faria…! A més, ell té tan bon caràcter… Mai no es ficava en problemes, ni en qüestions polítiques ni res. En canvi, la Joana… Ell, quan era a casa, mai no discutíem, ell anava fent la seva i tots tan contents. Tenen un caràcter tan diferent, en Sergil i la Joana…! És clar que jo tampoc m’assemblava als meus germans, ja ho sé, però… Amb una cosa sí que han coincidit, els meus fills: a tots dos els agrada molt llegir. Però tret d’això…”.

–Què et passa, avui, que estàs tota capficada? –observa la Rosalia, mentre s’eixuga les mans amb el davantal.

–No res, mare –dissimula la Maria Mercè–. És la Joana, que em preocupa. És tossuda i va a la seva. Vol fer cinquanta coses alhora i això no es pot fer. I aquests últims dies, des que vam buidar la prestatgeria, només fa que anar a la Cooperativa. Diu que s’ha de col·laborar… s’ha de col·laborar… ja està col·laborant, ja els ha portat la prestageria…, què més vol fer, el que ha de fer és aplicar-se i estudiar més! Aquesta nena em fa sortir de polleguera!

–Que ja no te’n recordes de quan tenies la seva edat? La Joana és igual que tu! –li diu la Rosalia amb tendresa.

La Maria Mercè, sorpresa, es mira també la mare. Els ulls de la vella li porten a la memòria uns anys de jovenesa que potser té massa oblidats.