IX. Fils

—Com podien fer això els pares? —pregunta la Joana a la seva àvia l’endemà—. Deixar un fill i no preocupar-se’n mai més. Això era el que es feia aleshores o es que ells eren d’una casta especial? Encara sort que li agradava estudiar. I que va tenir la gosadia d’escapar-se. Si més no en va treure un benefici.

—Beneficis, diria jo —s’exclama sarcàstica la Rosalia—. I…l’altre a seguir-li la veta! Com hi ha món, que si jo ho hagués sabut abans!… No sé perquè ho dic, tampoc no hagués pogut fer-hi res. Encara bo que no els van enxampar. Quin parell de peces!

La Joana es queda molt sorpresa i mira la seva àvia desconcertada. No l’entén.

Ella recorda el Roc com un home faceciós, sempre a punt de prendre-li el pèl i de deixar-se’l prendre. S’ho passava molt bé quan anava amb ell. Li va fer descobrir els racons de la Barcelona on les noies de bé no hi podien posar els peus. Els llocs preferits d’en Roc eren el Raval i el barri de Ribera. Encara li ressonen els noms dels carrers: Vermell, Blanqueria, Voltes de Montayans i, sobretot aquell que a ella la feia riure: el carrer de les Mosques.

Pertot trobava coneguts; alguns no li agradaven gaire a la nena, feien pudor de tabac barat i de vi. Parlaven a crits i sempre n’hi havia algun que li tocava el cap però la mirada de l’oncle li feia enretirar ràpidament la mà.

Un, en Pepe, que li resultava molt simpàtic encara que ara no sabria explicar per què, cada vegada que obria la boca deia “collons”. Ella si va acostumar i se li encomanà la paraula, fins que un dia se li va escapar a l’escola i la cleca que va rebre li va fer empassar-se-la per sempre més.

Ara que hi pensa recorda que algunes vegades entre aquells homes i en Roc corrien els diners, sí, i força diners, tot i que ella no sabia ni d’on sortien ni on anaven.

La rialla de l’oncle era encomanadissa i moltes vegades ella reia només de sentir-lo riure.

Les coneixences que tenia eren molt diverses. Alguns dels personatges amb qui ell tenia relació no li agradaven, els trobava fatxendes i notava que li reien les gràcies, forçats. Un, que es feia dir Paco, sempre es queixava:

—Que no hi ha clientela, home, no veus que es època d’estrenye’s el cinturó. Ves què hi poden fer les noies, i jo no els trec els ulls de sobre, però si els “tios” van curts d’armilla…

Ella ho sentia però no hi entenia res, era una nena. Sempre acabava rient amb qualsevol plagasitat que l’home li feia i esperava amb delit els dissabtes, quan l’oncle solia anar a dinar a casa d’ells.

S’havia anat fent gran, ella, i ja no dinava a casa, els dissabtes. Va anar fent la seva vida i havia deixat una mica de banda avis i oncle.

És ara que recorda la mort d’en Roc. Va anar tot tan de pressa…: una opressió al pit que no el deixava respirar, quatre dies a l’hospital i no va poder celebrar la mort de Franco. Van morir tots dos la mateixa nit, el vint de novembre de feia quatre anys, el 1975.

Les paraules de l’àvia Rosalia la fan tornar al present:

—Llegeix, llegeix totes les cartes i ja ho aniràs entent —diu amb una mirada entre amarga i alleujada. Com cansada, la Rosalia acluca els ulls. La Joana la deixa sola i continua llegint.

Descobreix que en Roc, després de fugir del seminari, de seguida es va espabilar per trobar feina…

 

Colònia Tèxtil Remolins, 1916

—Puig, m’ha dit que es diu, oi?

—Sí senyor: Roc Puig i Claravall.

—I, quina feina creu que podria fer vostè per a nosaltres Sr. Puig?

—Bé jo, sap, em conformaria amb el que fos, de moment.

—Ah, de moment!…I després? —diu en Bartomeu Dolç—. I…, després?

—Depèn de com vostè vegi si serveixo, o no, per al que sigui.

En Roc abaixa el cap per demostrar un punt d’humilitat.

—Quines feines ha fet fins ara? —demana en Dolç.

Fent veure que està nerviós diu:

—He anat d’aquí cap allà fent una mica de tot però… el que se’m dóna millor és escriure i comptar, en cas que els faltés algú, és clar. Sinó qualsevol altra cosa. Necessito feina.

Sorprès, el cap de l’oficina se’l mira de fit a fit, l’escruta intentant endevinar què s’amaga darrere d’aquell xicot. Li dóna paper i llapis.

—Segui, li dicto una carta —diu, una mica desafiant.

En Roc respira alleujat, se sap salvat. Escriu amb una cal•ligrafia modèlica, no es deixa punts ni comes. “Encara sort que no se m’ha escapat una llatinada”, pensa, i riu per sota el nas.

En Dolç, dret al seu darrere, s’adona que aquell xicot té estudis, bons estudis. Es malfia, no és corrent que amb aquestes habilitats vagi pel món buscant feina. El cus a preguntes. En Roc, tot hi que s’ha muntat una bona història, no se sent del tot segur. Al final, però, està content, no se li ha escapat res, tot ben lligat. L’home se’l creu, li dóna feina.

A en Roc el cor se li eixampla. Nous horitzons, pensa, lluny d’aquells escarabats.