IV. Tempesta

La Rosalia i el seu pare tornaven del mercat de Vic amb la tartana. Era una tarda freda de novembre del 1917. Se sentia només el xerricar de les fustes velles del carro i el so calmós del cavall que trotava a bon pas. Feia una estona que la Rosalia, asseguda sobre els sacs que portaven, havia callat, després d’un nou intent infructuós de convèncer el seu pare que la deixés casar amb l’Eugeni.

La seva darrera frase: “O l’Eugeni, o ningú!” encara surava en el silenci tens que havia caigut entre ells dos, així com el rebuf exasperat que havia rebut del seu pare per tota resposta. La Rosalia estava emmurriada. El Casimir, el seu pare, mirava endavant amb posat sorrut, despotricant en silenci de la tossuderia de les dones i, molt especialment, de la seva filla.

S’havia girat vent i quan van arribar al mas ja fosquejava. A l’horitzó els llamps d’una tempesta que s’estava congriant il·luminaven el cel rúfol i moradenc. Se sentia espetegar un porticó al bat del vent. La Rosalia va pensar que el temps s’adeia amb el seu humor.

—Plourà —va dir a tall de salutació la germana, que els havia sortit a rebre a la porta, eixugant-se les mans amb el davantal i mirant el cel.

—Ja aniria bé, que hem tingut un mes molt sec. Però em fa l’efecte que descarregaran més llamps que pluja, aquests nuvolots —va comentar el pare, aguantant-se la gorra, que una ventada li volia prendre.

El cel s’havia enfosquit i se sentien retrunyir els trons entre les muntanyes. La tempesta seca s’acostava i la Rosalia va tenir una esgarrifança. Li agradava mirar l’espectacle dels llamps, però potser a causa del seu mal humor o d’aquell vent furient, la tempesta que s’acostava la va inquietar.

Al cap d’una estona ja tenien la tamborinada al damunt mateix. Estaven sopant a la vora de la llar, en silenci, escoltant com la natura s’estremia a fora, enfurismada. Les ratxes gèlides xiulaven per les escletxes de les portes i finestres, la remor dels trons feia estremir les pedres i, el més torbador: s’havia desencadenat una fúria de llampecs que esclataven ben a prop del mas. Gairebé notaven l’electricitat que els eriçava la pell. A l’estable el bestiar mugia, neguitós. Però encara no havia caigut ni una gota.

Una tempesta com aquella no l’havia vista mai, la Rosalia. Feia basarda i tot. Es va distreure fantasiejant sobre el seu avantpassat, el bandoler Perot, i com devien haver afrontat les tempestes a les muntanyes, ell i la seva colla, arrecerats en una balma o entomant la pluja al ras, qui sap si perseguits pels agutzils… Els llampecs queien cada vegada més a la vora, cada vegada més frenètics.

—Què els passa, a les vaques?

La veu de la germana la va treure del seu somieig. El pare, que estava ajupit posant més llenya al foc, es va alçar i va parar l’orella. Efectivament les vaques mugien i bramaven enmig de la sorollada del temporal. Se sentia com donaven cops i potades. Segurament la tempesta les havia enfollit.

—Vaig a fer-hi un cop d’ull —va dir el pare posant-se la capota.

—Vinc amb tu, pare —va fer la Rosalia.

Els va costar obrir la porta, perquè el vent l’empenyia. A fora la foscor esquitxada d’esclats els va engolir.

A la claror d’un llamp, la Rosalia va mirar el rostre del seu pare: tenia els ulls esbatanats i la boca oberta en una ganyota d’esglai. La Rosalia va girar la vista cap al cobert del bestiar: enmig de la fosca, brillava amb una lluïssor rogenca espectral.

Espurnes lleus giravoltaven en l’aire embogit de la tempesta, que atiava les flames inicipients que ja començaven a apoderar-se de les bigues del teulat. Va trigar uns segons a adonar-se del que estava passant.

—Foc!! —va sentir que cridava el pare a plens pulmons.

I tots dos es van llançar cap a la porta per alliberar el bestiar. En obrir-la els va assaltar una bafarada roent. Les flames, avivades pel corrent d’aire, es van escampar encara més.

El que va passar després, la Rosalia ho recorda com si fos un malson. Els gemecs esfereïdors de les vaques moribundes, el terrabastall infernal de les bigues que van caure, els xiscles de la germana…

Perquè va passar el pitjor: el foc voraç s’havia escampat cap al mas. Va començar a llepar-ne les parets amb avidesa, atiat per aquell vendaval diabòlic que semblava no tenir fi, i abans que poguessin fer-hi res, la casa ja cremava pels quatre costats. Tot van ser corredisses per salvar les pertinences més valuoses, entre els cruixits esgarrifosos de les fustes atacades pel foc.

Les ombres de tots tres semblaven siluetes fantasmals a la claror flamejant. La Rosalia estava esgarrifada. Per tot arreu hi havia un fum dens que els coïa als ulls. El pare renegava de mala manera mentre corria amunt i avall. La germana, desfeta, es tapava la cara amb la mà per protegir-se d’aquella pudor de cremat insofrible que els va acompanyar molt de temps.

Ho van perdre gairebé tot.

L’endemà, la Rosalia va mirar el pare, que estava dret amb els braços caiguts, els ulls negats d’impotència, davant les runes fumejants del mas. I es va adonar que per a ell s’havia tornat cendra tota la seva vida: estava ensorrat, abatut, com un arbre aterrat pel temporal.

El Casimir no se’n va refer mai, de l’experiència de l’incendi. Va acabar els dies amargat i remugant sense parar, acollit de mala gana a casa d’uns cosins llunyans, juntament amb la germana. Però per a la Rosalia aquell desastre va tenir una conseqüència inesperada: el permís finalment atorgat per al casori. Sense l’herència del mas, sense perspectives de futur gaire bones, el pare va permetre que es casessin. L’Eugeni, quan ho va saber, de poc no cau de cul.

La Rosalia tenia el cor dividit entre l’alegria per les futures noces i la tristor per la pèrdua del mas. La cerimònia, celebrada pocs mesos més tard, l’abril del 1918, va ser senzilla i ràpida. I malgrat que a la Rosalia li hauria agradat quedar-se al Lluçanès, la nova feina de l’Eugeni, que els havia aconseguit el germà del xicot, en Roc, i que els permetria viure més bé, va fer que s’instal·lessin de seguida a Barcelona.