III. El dietari

Els fulls del dietari són fràgils i a la Joana li costa d’entendre la lletra menuda i enrevessada de l’avi, que es veu descolorida, d’un blau trencat. Li fa l’efecte d’estar viatjant en el temps, en reviure aquells records de temps llunyans, tan empolsinats com les llibretes que els contenen.

El dietari comença el 2 de gener de 1912, i l’avi Eugeni hi explica que ha començat a treballar en una botiga de roba, a Vic. Per a ell, un noiet nascut i criat en un mas del Lluçanès, devia ser tota una aventura, pensa la Joana.

Les notes de l’avi són breus: hi descriu l’ambient de la ciutat, es queixa de la boira que tot ho cobreix, comenta com és la vida a cals Claperol, els coneguts del seu pare per als quals treballa. Viu a casa d’ells, molt a prop de la botiga, en una cambra petita al pis de dalt, humida i fosca.

La Joana passa algunes pàgines distretament fins que ensopega amb un nom escrit amb majúscules: ROSALIA. “Deu ser l’àvia Rosalia?”, es pregunta la Joana, i es llança a desxifrar la lletra del jove Eugeni.

14 de març de 1913

Es diu ROSALIA. Avui l’he tornada a veure. Ha vingut amb la seva germana i el seu pare a comprar a la botiga i no ha parat de xerrar i pregar fins que li he fet un descompte.

No m’hi he pogut resistir. Ara gairebé me’n penedeixo, perquè segur que el senyor Claperol no voldrà assumir la rebaixa i acabaré pagant jo la diferència de la meva butxaca.

Però és que és un argent viu, aquesta Rosalia, bonica i vital com el sol d’estiu. M’ha alegrat la jornada.

[...]

28 de novembre de 1913

Per fi hem aconseguit enraonar tots dos sols! Jo feia dies que volia dir-li el que sento, ho duia ben assajat, però en trobar-me amb la mirada franca i múrria de la Rosalia, m’he començat a embarbussar de mala manera. Estava fent una fila ben galdosa, però ella m’ha fet callar posant-me un dit als llavis.

«Ja ho sé, Eugeni. Ja sé què em vols dir…», ha mussitat. «Jo també t’estimo, des del primer dia que et vaig veure.». M’he quedat atònit, de la seva gosadia i de la confessió.

De cop s’ha quedat callada i ha enretirat el dit, com si els meus llavis li cremessin. I jo, amb el cor desbocat li he agafat la mà i la hi he besat.

Sóc molt feliç.

[...]

21 de desembre de 1913

S’acosta Nadal i tot Vic es prepara per fer festa, però jo només puc pensar en el que m’ha dit la germana de la Rosalia.

Que el seu pare no vol que festegem de cap de les maneres. Que és la pubilla i no vol que es casi amb un «arreplegat sense ofici ni benefici». Què farem, ara?

No m’ofèn que pensi això, perquè no em coneix prou. Hi haig de parlar. Vull que sàpiga que no penso pas quedar-me tota la vida a la botiga dels Claperol ni ser un arreplegat. Que tinc plans, que vull progressar i donar-li una bona vida a la Rosalia…

Em voldrà escoltar?

[...]

3 de febrer de 1914

Quin dia!

Avui ha fet un temps de llamps i trons, amb l’aigua caient a raig del matí al vespre. I, a la botiga, no he fet ni cinc de calaix en tota la tarda. A dos quarts de set en punt he tancat la porta i he corregut sota les porxades de la plaça cap a casa. Acostumo a tancar una hora més tard, però amb aquest xàfec tan sols hauria gastat llum i estic segur que no hauria entrat ningú. He decidit no anar a estudi, perquè estic un xic constipat i amb aquest aiguat podria agafar una pulmonia; he pensat que faria un repàs i aniria a dormir d’hora.

En ser a casa, he posat la clau al pany i he fet les dues voltes per obrir la porta. M’ha estranyat no sentir la ràdio, que la senyora Claperol sempre té engegada. M’he adonat a l’instant que la cosa no era com cada dia. Els llums del menjador i la cuina estaven encesos i des del passadís arribava una remor ben estranya. Uns gemecs i uns ais i uis que m’han sobresaltat.

Què els passava, als senyors Claperol?

La cuina de llenya no estava encesa i la casa no feia olor de sopar. He pensat que devia estar malalta, la senyora Claperol, i per això gemegava, o… que al senyor Claperol se li havia agreujat el mal de ronyó (feia dies que se’n queixava).

En veure llum a l’habitació del matrimoni m’hi he atansat per preguntar-los si els feia falta alguna cosa i… quin ensurt he tingut!, en veure per l’escletxa de la porta la senyora Claperol cavalcant sobre el seu marit. En combinació, amb la llarga cabellera deixada anar i les anques amples i lluents com dos sols, movent-se frenèticament.

Tan forts eren els sotracs de la parella, que el sant crist que penjava al capçal del llit colpejava contra la paret com si fos un picaporta.

Ha estat com si un dels llamps que queien pels camps propers em traspassés el cos i em sortís pels cabells, les mans i els peus.

Me n’he anat sigil·losament al meu dormitori, pres d’un neguit estrany, i m’he quedat parat rere la porta mentre em venien al cap les ovelles i les vaques aparellant-se al mas del pare. I a la vegada pensava en la Rosalia. L’habitació era fosca i jo em refregava els ulls perquè veia pampallugues que giravoltaven i em sentia marejat.

Ja no podré mirar mai més als ulls el senyor i la senyora Claperol!

[...]

26 de maig de 1914

Avui he tingut carta d’en Roc.

Me l’ha portada la senyora Claperol, que duia un vestit amb floretes brodades. He recordat aquell dia… Aquesta dona no fa girar pas ningú pel carrer, però hi ha moments que sembla que es transformi: és com una estampa divinament luxuriosa.

Em fa por que el record del dia que els vaig enxampar se m’hagi quedat dins el cap, com si hi estigués clavat amb xinxetes. I me n’avergonyeixo, com si, de pensament, fes una mala passada a la Rosalia.

[...]

6 d’agost de 1914

A Europa ha esclatat la guerra. Alemanya, França, Anglaterra, sembla que tots els països s’hagin tornat bojos.

Nosaltres també tenim una batalla particular, la de la Rosalia i jo contra el seu pare. Si la guanyarem o no, només el temps ho dirà.