II. Andròmines

La Joana ha triat aquest dia, que no té classes de matí a la universitat, per buidar la prestatgeria. La Maria Mercè s’ha afanyat a fer el menjar a primera hora. Així, quan en Medir, el seu marit, arribi a casa, el dinar ja estarà a punt i, mentrestant, ella i la Joana podran aprofitar tot el matí. Ha preparat unes caixes grans de cartró per anar-hi posant les coses per llençar i unes altres per als llibres que podran portar a un llibreter de vell i per a les coses que s’hagin de guardar.

Un cop la prestatgeria estigui buida, caldrà netejar-la bé per poder-la donar a la Cooperativa Rocaguinarda que aprofiten mobles en bon estat que els socis els vulguin donar. La qüestió del trasllat ja està resolta. En Roger, l’amic de la Joana, que té una furgoneta, l’anirà a recollir un dia de la setmana que ve, i si calen més mans, vindran uns altres amics.

Mare i filla s’organitzen. La Joana s’enfila en un tamboret per abastar els llibres del prestatge de dalt, hi dóna un cop d’ull i els passa a sa mare, que també se’ls mira i decideix a quina caixa han d’anar.

–Mare, aquests tres són novel.les…

–S’han de guardar. Són de ton pare i ell les vol conservar.

–Aquí hi ha un àlbum amb fotografies…

–Guardat!

–Mira, mare: quaderns de dibuixos de quan tu anaves a escola..

–Llençats!

–Els vols llençar? Fan molta gràcia!

–Llençats, llençats!

–Compte, que aquest paquet pesa! Són pàgines de diaris… del temps de la guerra!

–Llençats! El teu pare ja m’ha dit que no els vol. Prefereix comprar un bon llibre d’història. Ell guardava els diaris perquè no hi havia res més. Però ara ja se’n publiquen, de llibres que parlen de la guerra. Llençats!

La Joana baixa del tamboret i continuen la feina. Van triant paquets de cartes, carpetes amb factures antigues, caixes de galetes amb petits objectes, figuretes, més llibres… Mentrestant, al menjador, l’àvia Rosalia encara té prou vista per entretenir-se fent una mica de ganxet. La Maria Mercè, de tant en tant, deixa la feina de la prestatgeria i va a fer un cop d’ull a sa mare.

–Mare, la caixa de llibres per guardar gairebé és plena. Ja tindrem lloc on posar-ho tot?

–Em penso que sí. A dalt del meu armari he fet espai. I si cal,  posarem alguna cosa a l’habitació de l’àvia.

–Ai, ja no me’n recordava! Mira, mare, el conte de Simbad el mariner, de quan el papa era petit, que tant ens agradava llegir…! Aquest el guardem, oi?

–I tant que sí! És una joia, per al teu pare! L’hi van regalar quan era a l’orfenat.

A l’extrem de la prestatgeria hi ha una caixa de llauna. La Joana l’agafa.

–Aquesta caixa… Espera, que l’obro… Hi ha coses d’en Sergi.

–Dóna-me-la, dóna-me-la! Pobre fill meu… Que hagis d’estar tant lluny…!

A la Joana no li ve de nou aquesta fal·lera que té per en Sergi, però tot i estar-hi acostumada, nota dintre seu aquell antic ressentiment pel desinterès de la mare, que mai no ha arribat a comprendre. “En Sergi, sempre en Sergi!”.

La Maria Mercè pren la caixa amb cura i ulls nostàlgics. Mira a dins: és plena de trossos de papers de colors perfectament ordenats.

Recorda quan el seu fill, amb tres anys, es va posar malalt  i ella va viure dos anys tan sols per a ell, podríem dir que el seu cor bategava i segueix bategant pel seu estimat Sergi. Li donava revistes i unes tisores de punta rodona i en Sergi, des del llit, triava retallar números. Omplia el llit d’uns i sets i quatres. La resta de números, els que tenien rodones i corbes, com el cinc i el vuit, els deixava per a més endavant, per quan ja ho tingués per la mà. Des de la primera tisorada buscava no traspassar la ratlla que vorejava els números i això no era senzill amb aquell tallapapers de fireta.

Ella el mirava embadalida: quina paciència que tenia el seu nen, tan petitó com era. La mare li explicava que havia d’estar molt content, que aviat tindria un germanet o una germaneta i que la Josefina, la veïna de tota la vida, el cuidaria. Li donaria l’esmorzar, el dinar, el sopar i que el rentaria mentre ella no pogués fer-ho i en Sergi s’estranyava que li digués això amb llàgrimes als ulls. Pot ser que aquells dos anys depenent de la mare fessin que el seu caràcter solitari es refermés.

En Sergi era un nen menut i tranquil, rialler i responsable. Aviat va conèixer el nom de cadascun dels números que retallava i la Maria Mercè, de mica en mica, li va anar explicant que un u més un u feien dos. Va aprendre a sumar molt aviat i la mare deia a la Josefina com n’era, de llest, el seu fill.

Al nen no li agradava gaire aquella dona dolça i afable que quan entrava a la seva habitació li feia un petó. Li venien ganes de passar-se la mà per la cara i treure’s aquells petons, però la mare li va dir que això no es feia, que era una cosa molt lletja, i que la Josefina l’estimava molt. Ell pensava que també li agradaria treure’s tots els petons que li feia tan sovint la mare, que amb un al dia ja en tenia prou.

La Maria Mercè tanca la caixa i mira la Joana, que està enfeinada amb més llibres. I pensa: “Aquesta tarda, cap a les sis, trucaré a en Sergi, ja fa quasi quinze dies que no hi parlo”. Ella no sap, o no vol saber, que el seu fill pensa, com quan era menut, que amb un cop de tant en tant que el truqui la mare, en té ben bé prou.Quin fart de plorar que es faria, si ho sabés!

De sobte, d’entre els llibres que van traient, llisca i cau un paquet de llibretes molt ben lligades amb una tira fina de cuir. La Joana s’ajup a collir-ho, l’espolsa una mica i mira què és.

–Quines tapes més velletes! Oh! Mira què hi diu, aquí: “Dietari. Eugeni Puig i Claravall. Any 1918″. Un dietari de l’avi Eugeni!

En sentir-ho, la Maria Mercè nota una batzegada al cor i la seva reacció és instantània:

–Llençat! –diu, amb un to de veu que se li ha enfosquit de cop.

–Quina sorpresa! No sabia que teníem un dietari de l’avi! No m’ho havíeu dit mai!

– Ni me’n recordava… Au, posa’l a la caixa per llençar!

–Llençat, mare? Vols dir que a l’àvia no li agradaria tenir-lo? Vaig a ensenyar-l’hi!

–No cal que l’hi ensenyis! Llençat, et dic! –fa la Maria Mercè.

El to agre de sa mare sorprèn la Joana. No entén que vulgui llençar el dietari.

– Però… és de l’avi! Em sembla que l’hauríem de guardar! –insisteix la noia.

–A la bassa! Sense manies! I no en parlem més!

La Joana li mira la cara. La Maria Mercè té les faccions endurides, un rictus hostil als llavis i una expressió gèlida als ulls. Sembla que fins i tot el cos està tens com un arc a punt d’engegar una fletxa. De mala gana, la Joana deixa el paquet de llibretes a la caixa per llençar…

La Maria Mercè, trasbalsada, procura tornar a la normalitat. Fa un esforç i continuen fent la feina com si res. Però la Joana es comença a fer preguntes. Mentrestant, els records cauen damunt la Maria Mercè com una pedregada i  el pensament és una eina tallant que li reobre antigues ferides.

“Què hi vas escriure, pare, en aquest dietari? No, no ho vull saber… Tant de bo que no haguessin sortit mai aquestes maleïdes llibretes! Qui les va posar a la prestatgeria? La mare, potser? No ho crec, ella té tots els papers i altres coses al seu armari. Potser quan vam portar els últims paquets del passatge dels Garrofers…”.

–I aquestes factures de la llum i de l’aigua…?

–Llençades!

–Aquests llibres de biografies de Chopin, Liszt, Wagner i no sé qui més…?

–Guardats!

–Aquest paquet amb dos tornavisos i un… què és, això?

–És un compta-fils. Records del teu pare.

Encara sembla que el vegi ara, en Medir, amb un ull inflat i uns quants blaus a la cara, el dia que va sortir de la comissaria. I el posat que li van fer, a ella, tant el seu pare com en Ricard, el còmplice. La ràbia i la repugnància són vives, encara.

–Guardat, mare?

–Sí, filla, sí… –diu la Maria Mercè, capficada, amb el pensament en el passat. “No té perdó, el que ens vas fer, pare! I el mal que em feies a mi? No hi vas pensar?”

–I aquestes làmines tan maques…?

–Fora! No les vull!

–Aquestes revistes enquadernades…?

–Novel·les per entregues.

–Guardades?

–Llençades!

“No recordo haver-lo vist, aquest dietari. Ni la mare no me n’ha parlat. Potser ni ho sap, que el pare l’escrivia… Sigui com sigui, pare, tant me fa el que hi vas escriure. No ho vull ni veure. Demà portaré la caixa al drapaire i fora!”

Carmencita, la buena cocinera… –llegeix la Joana, mig cantussejant.

–A la bassa també!

–Novel·les de Blasco Ibáñez…

–Guardades!

–Mare, això del dietari… –prova un altre cop la Joana, amb veu suau– doncs és que… m’agradaria que ens el quedéssim…

–Renoi, Joana! –s’enfurisma la dona–. Com se t’han de dir les coses? No t’he dit que no, ja? No i no! I prou!

Les paraules i, sobretot, el posat de la mare no admeten rèplica. La Joana deixa estar la idea de convèncer-la. Però el dietari és allí, amb la lletra manuscrita de l’Eugeni… Una ombra vinguda del passat plana damunt les dues dones. La Maria Mercè s’adona de la cara d’estranyesa de la seva filla.”M’és igual el que pensi. Ella no sap què va passar. Mai no he tingut ganes d’explicar-ho ni en tinc ara, després de tants anys…!”

Un cop buida la prestatgeria, mare i filla l’enretiren de la paret i comencen a netejar-la a fons.

Aprofitant un dels moments que sa mare va a veure què fa l’àvia, la Joana agafa el dietari, arregla els llibres de la caixa perquè no es noti i cuita a amagar-lo a la seva habitació, sota el matalàs. Després torna al passadís, abans que la Maria Mercè, i acaben la neteja del moble com si res.

A la nit, sola a la seva habitació, quan tothom és a dormir, la Joana treu el dietari de sota el matalàs. Passa la mà per les cobertes descolorides. Deslliga la tira de cuir. Obre la primera llibreta i comença a llegir.