I. La prestatgeria

–Molt bé. Tota teva –fa la Maria Mercè, desmenjada.

Per una vegada ens hem posat d’acord, pensa la Joana, mirant la seva mare amb una punta de sorpresa als ulls pel que acaba de dir. No passa gaire sovint. Cal aprofitar la treva.

–Això sí –afegeix la Maria Mercè–, m’hauràs d’ajudar a buidar-la. I jo no penso pas carregar-la…

El front de la mare s’ha començat a arrufar i la Joana intervé de seguida.

–És clar que no! –exclama–. Ja t’ajudaré. Què et sembla si vinc demà passat i la buidem?

–Bé. Com més aviat millor.

–I en Roger ens donarà un cop de mà per carregar-la, que m’ho va prometre… Fantàstic! –conclou la Joana, satisfeta.

A la Maria Mercè aquesta prestatgeria li fa més nosa que servei. Allà al mig del passadís, entre les portes de les dues habitacions, es menja molt d’espai. I l’àvia Rosalia ja va molt feixuga, potser aviat no en tindrà prou amb el bastó i, si ha de fer servir uns caminadors, val més que tingui l’espai lliure.

–No sé pas què en faran, d’aquesta rampoina –remuga la Maria Mercè–. No farà pas gaire goig en una botiga nova. Què em vas dir que venien?

–Llibres, mare. Però ja et vaig dir que és una cooperativa, i no pas una llibreria corrent. Volen fer tota mena d’activitats culturals per al barri i els cal molta ajuda, tant mans com mobles. Per això vaig pensar en aquesta prestatgeria: tu m’havies dit que la volies llençar. I a ells, en canvi, els anirà molt bé per al despatx. Ja ho veuràs, mare, són un grupet molt trempat. N’hi ha uns quants que volen organitzar una coral…, uns que proposen fer conferències i debats… Fins i tot n’hi ha un de molt manetes que diu que els farà tots els prestatges per posar-hi els llibres!

La Joana li explica, plena d’il·lusió, el que sap de la cooperativa que està sorgint al barri i en què ha començat a col·laborar fa poques setmanes. Aquest 1978 està portant molts canvis, no només al barri sinó a tot el país. Des de la mort del dictador, ara fa tres anys, floreixen tota mena d’iniciatives.

La Maria Mercè se l’escolta però per dins pensa que aquesta filla seva és una inconstant, que cada dos per tres se li presenta amb una nova ocurrència, bona només per a distreure-la, en comptes de dedicar-se als estudis i a preparar-se per fer una bona carrera, com el seu germà. El Sergi, cavil·la la mare, què deu fer, ara, a la llunyana Anglaterra?

Al cap d’una mica, tot i que no para d’enraonar, es nota que l’entusiasme de la noia es va pansint, com un cadell enfredorit.

I és que, com tantes altres vegades, la Joana veu com l’atenció de la mare es va fonent per moments, començant pels ulls, sempre començant pels ulls. De mirar-la a ella passen a guaitar per la finestra, es belluguen amunt i avall, amb aquella mirada inquieta i opaca de quan s’està pensant en una altra cosa, de quan fem veure que escoltem però és com si sentissim ploure. Absent, una vegada més. Fi de la treva, pensa la Joana.

–…doncs d’això…, vaja, que quedem d’acord per demà passat, oi? –conclou, amb un to neutre.

–Mmm –murmura, distreta, la Maria Mercè, fent que sí amb el cap però ja mirant de reüll el rellotge.

La Joana decideix empassar-se el nus que se li fa a la gola. Sap que no serveix de res dir el que pensa, perquè s’embrancaran en una de les seves bregues habituals, sobre els estudis, les seves ganes de dedicar-se a la fotografia o, ara mateix, a la cooperativa, coses que a la Maria Mercè li semblen una pèrdua de temps; aquestes converses sempre acaben amb recriminacions que no duen enlloc.

En comptes d’això aquest cop opta per la retirada i s’acomiada ràpidament de la mare amb un petó de tràmit. Abans d’anar-se’n, passa un moment pel menjador per dir adéu a l’àvia Rosalia, que fa capcinades a la butaca mentre escolta el serial de la ràdio.

Després surt i baixa pel carrer de l’Art, sota les capçades dels arbres, mentre intenta esborrar la coneguda punyida de desengany que sempre li provoca el desinterès de la mare. S’afanya cap al passeig de Maragall, assolellat i sorollós, on ha d’agafar un autobús que la dugui al centre. “Però, malgrat tot, avui ens hem posat d’acord”, pensa la noia, “…i demà passat farem una cosa juntes. Ah, i haig d’avisar el Roger”, rumia, “s’alegrarà que hagi aconseguit la prestatgeria per a la cooperativa Rocaguinarda.

També li fa molta gràcia que el nom que han triat per a la coperativa sigui el d’aquest bandoler. El Perot Rocaguinarda és per a la Joana un vell conegut, ja que era un avantpassat llunyà de la seva àvia, que sempre que pot li explica coses d’ell.

Tot caminant a bon pas, la Joana somriu, contenta de notar el sol a la pell i a la llarga cabellera, que el ventijol esbulla i fa onejar, com una extensió de la seva ànima bellugadissa i alegre. Potser també la imatge del noi, aquest Roger que acaba de conèixer i que li omple els pensaments més del que vol, és el que fa que estigui tan contenta.

Abans d’arribar a la plaça “del Xurro”, acluca una mica els ulls per observar més bé el contrallum perfecte que fa la reixa de ferro forjat d’un balcó i el joc de llums de les fulles dels arbres, disparant mentalment una fotografia. Llàstima que no hagi agafat la càmera, pensa. I es fa una nota mental per venir a fotografiar aquest indret del barri.